
Ja poden coordinar-se l’Avui, la Vanguardia, el Punt, el País, el Periódico, l’ABC, la Razón, el Mundo, Radio Cataluña, Teletres La Nuestra, Televisión Ejpañola, Canal Nueve, el Semenario de Quintanilla, etc. i d’altres mitjans d’incomunicació per a amebes mentals del Ladrillistan ideològic ibèric per intentar perforar-me el cervell, que no ho aconseguiran. Sóc impermeable a gairebé tota la manipulació mediàtica i dic gairebé tota perquè no puc arribar a aprofundir (segurament per manca de temps) en la recerca d’una veritat que se m’amaga sistemàticament mitjançant la corrupció del llenguatge i el desvergonyiment dels qui, com els etarres, haurien d’estar tancats de per vida o, en el millor dels casos, treballant de forma vitalícia i gratuïtament en el manteniment d’infraestructures públiques.

Estic en contra de qualsevol forma de violència i encara més si aquesta comporta acabar amb la vida d’algú, partint de l’extraordinari valor que atorgo al fet de viure i de la creença que no tenim dret a acabar amb cap altra vida que no sigui la nostra. Ara bé, tant irracional és acabar amb la
vida d’un ésser humà com acabar amb el
futur de vàries generacions a través de l’expoli, la malversació de fons públics, la corrupció, el clientelisme, el xantatge… pràctiques habituals entre els delinqüents que fan i desfan el que cal per tal de satisfer el seu interès particular amb total impunitat davant la vostra ceguesa.
Zapatero i la cúpula del PsoE, CCOO, UGT, Almodóvar, Bardem, etc. encapçalant les manifestacions mediàtiques del NO A LA GUERRA del 2003. La societat, al darrera d’aquest lema tant obvi com buit de contingut… Prefereixo estalviar-me qualificatius per a tanta simplesa social.
Si el que volem és carregar-nos algú tant sols cal que argumentem amb elegància i convicció el nostre punt de vista per tal de desarmar l’altre, qué és el que intenta fer aquest bloc, malgrat que això pugui fer adonar algú de les seves limitacions. Amb això, evidentment, no n’hi ha prou però és un bon punt de partida que sembla no interessar ni als integrants d’ETA ni als còmplices d’assassinat de la política que mantenen el seu fix suport electoral a força de garantir la supervivència de la banda armada.
A major assistència a funerals, major nombre de vots.
Rafael Vera i José Barrionuevo ingressant a la presó al febrer del 2003 com a responsables dels GAL mentre l’ecs-president Felipe González (Mr.OTAN) els dóna suport, juntament amb la cúpula del PsoE del moment. Evidentment, caps dels dos es troba actualment entre reixes.
Els ossos calcinats dels etarres Lasa i Zabala.És evident que al govern espanyol no li interessa la desaparició d’ETA. Mig segle després de la fundació de la banda armada, els 30 darrers anys dels quals en règim partitocràtic neo-franquista, no han estat suficients com perquè ETA abandonés les armes. Si aquesta encara no ho ha fet és perquè l’absència de democràcia no garanteix als bascos els mateixos drets que qualsevol poble lliure del món i no perdem la perspectiva que el conflicte a Euskadi és un component eminentment polític. De tota manera, l’estratègia d’ETA ha quedat desfassada i no ha aconseguit res més que el rebuig d’una gran majoria social a Euskadi. Llàstima, per altra banda, que el PPsoE necessiti viva la banda per a justificar la seva existència política en aquesta travessa pel desert ideològic que fa 30 anys que la vostra por consenteix i justifica. Atrevir-se a pensar, com va dir Sócrates en el seu temps: Aquesta és la clau però és clar que fer-ho no és fàcil i a la majoria de vosaltres us agraden les coses fàcils perquè són les que costen molt menys de fer que no pas d’entendre.
El Gernika, una enciclopèdia en sí mateixa per entendre l’Euskadi del darrer segle i del present.Per una banda tenim els assassins demonitzats d’ETA, aquella colla de pistolers que són eficaçment criminalitzats pel poder a través dels mitjans, sense complexes. Per altra banda, ens trobem amb una societat plagada d’individus simples que acepten ser manats per assassins legals i impunes que fomenten interessadament la injustícia, l’assassinat i la barbàrie sota l’ampar de les lleis que ells mateixos redacten i aproven, les mateixes que s’encarreguen de donar-nos a tots pel sac “gràcies” als qui encara els voteu en aquest exercici orgiàstic sodomitzant anomenat la “fiesta de la democracia”.
Dels 200 morts impunes d’Atocha a la manipulació informativa i a l’absència de responsables polítics, a través de la “fiesta de la democracia” (any 2004).
De la mentida informativa (negació absoluta de qualsevol deteriorament en cap dels paràmetres que serveixen per calcular la salut de l’economia) a l’hostiot econòmic i social més important dels darrers 80 anys, a través de la “fiesta de la democracia”(any 2008).Us heu preguntat mai perquè els governs dels anomenats països desenvolupats (curiós significat el de la paraula “desenvolupat”) destinen partides pressupostàries tant descomunals al manteniment dels seus exèrcits? No és per res, però crec que la sola existència de l’OTAN és, en sí mateixa, una obscenitat pel seu caràcter corporatiu mercenari.
Espanyistan: El país amb més alta densitat de xoriços per quilòmetre quadrat, els nous rics, el totxo, l’especulació, la picaresca, la corrupció, la taquicàrdia immobiliària, els cotxes oficials de luxe, la demagògia populista, el blanqueig de diner, les targetes de crèdit per a paquets de xiclets, la cabra i la trompeta, els desfalcs amb diner públic enviat a paradisos fiscals, els fitxatges futbolístics més cars del món finançats amb crèdits d’entitats que estan essent dopades amb les darreres injeccions de diner PÚBLIC de què disposen els
hooligans del govern abans de començar a retallar en educació i sanitat, l’afany recaptatori disfressat d’ecologisme i seguretat ciutadana, les pujades d’impostos i dels sous dels polítics davant la ruïna econòmica social i la desaparició de la classe mitjana, el model econòmic insostenible, l’antic mileurisme convertit en
undermileurisme, les stock options per a directius, les cipoteques impagables, les rebaixes fiscals del 43% al 18% per als directius dels bancs, els brots verds de marihuana, la insolvència de tot el sistema financer, la censura informativa, la roja, la noche de fiesta, la metadona creditícia, l’estafa legal més escandalosa mai fins ara coneguda, etc. és un dels principals països productors i exportadors d’armes d’Europa, un negoci macabra que continua segant les vides de milers de civils però la indústria del qual gaudeix de ple reconeixement legal per la seva gran aportació en la generació de
Producte Interior Brut (PIB), una de les variables utilitzades que per mesurar la riquesa d’un país en termes de
“desenvolupament i progrés”. Al cap i a la fi, no són els mitjans els que obscenament concedeixen, a través del seu llenguatge, més importància a una víctima mortal espanyola que a una de boliviana, cambodjana, hongaresa, ivoriana, canadenca o albanesa en qualsevol espai informatiu?
Els assassinats per ETA gaudeixen de la categoría de morts de primera, com a contrapartida a polititzar el dolor dels seus familiars amb persones que ja no es podran tornar a aixecar. Aquesta fastigosa performance es repeteix any rere any.Sabeu on es fabriquen les armes que desenes de països relativament llunyans, oblidats conscientment pels mitjans d’incomunicació i, per tant, de la vostra memòria, empren en guerres civils que fa dècades que duren? Siguem valents i parlem d’aquesta societat hipòcrita en què vivim, la mateixa que condemna ETA al mateix temps que aprova a través del seu vot la gestió dels exportadors de la mort com a negoci lucratiu generador de “riquesa” pel país.
Joves israelianes dedicant els àlbums de fi de curs...
…mentre la ministra espanyola de defensa Carmen Chacón contempla una desfilada amb cara de bulldog.La mateixa societat que es manifesta massivament per celebrar que un equip de futbol ha guanyat el triplet, la que es manifesta contra la crisi com qui es manifesta contra les marees atlàntiques o contra el vent de mestral sense tenir ni la més remota idea del significat de la paraula crisi i, encara menys, analitza-ne les causes, les conseqüències i els responsables, és la mateixa que camina amb els ulls clucs com un ase de càrrega, la mateixa que no té temps per aturar-se a reflexionar sobre el seu paper en el món on viu, paradoxalment, sense viure’l.
40.000 protozous seguidors d’un equip de futbol manifestant-se el dia 15 a Sevilla contra el descens del club a la segona divisió A.Espanya exporta el seu model d’
aliança de les civilitzacions a països com Angola, Sierra Leona, Bolivia, Cambodja, Veneçuela, Cuba, Israel, Sri Lanka, Colombia, el Camerún, el Sudan, Indonèsia, etc. i dobla l’exportació d’aquest model a aquests països des del 2004, coincidint amb el lema electoral del “No a la guerra”, convertit en el seu moment en una mena de hit pel jovent progre fumador d’amnèsia. Hi ha res més tendre i corprenedor que la unió entre els estats del món a través d’una causa tant rendible? Les fotografies del fotoperiodista andalús
Gervasio Sánchez, el discurs de denúncia del qual no ha esta publicat encara (ni ho serà) en cap mitjà d’incomunicació, ens retraten la veritable naturalesa dels criminals que gaudeixen d’absoluta legitimitat institucional per fer el que fan des del 1977 amb total impunitat.
El 21 de febrer de 2003 un mina va deixar manca i cega la colombiana Mónica Paola Ojeda. Poc temps després de la fatídica explosió, la Mònica encara es resistia a què ningú la veiés sense ulls.
El cambodjà Sokheurm Man amb el seu pare, pocs dies després de l’explosió d’una mina que obligaria a amputar-li una cama. Gener de 1996. Tenia 14 anys.
La moçambiquenya Sofia Eface Fumo fotografiada al gener de 1997.
El bosnià Adis Smajic tenia 13 anys quan, el març de 1996, va explotar-li una mina als carrers de Sarajevo. Va perdre el braç dret i la cara li va quedar totalment desfigurada.ETA m’interessa, és clar, com tot el que passa al món, però ni més ni menys que la resta de coses. Si la vostra democràcia significa parlar a mitges, amagar realitats, jugar al joc de la por per tal de mantenir fictíciament una cohesió social més fàcil de manipular, fiqueu-vos-la per on us càpiga i tant de bo us exploti, com diria el gran Rubianes. Jo no la vull així per una simple qüestió de dignitat i autoestima.

Viviu al món, certament, però amb això no n’hi ha prou com per aconseguir diferenciar-vos mínimament d’una iguana, un cefelòpod, un ós formiguer o una estepa borrera. El que cal és aprendre a
viure el món, per tant, que sigueu capaços de preguntar-vos pels perquès que el fan com és i de posicionar-vos al respecte. Encara sou a temps d’esdevenir persones per, a partir d’aquí, arriscar-vos a canviar tot allò que creieu que val la pena.
La Mónica (2006) ha après a llegir en Braille.
En Sokheurm, actualment, amb la seva dona Nin Lin i el seu fill. Treballa al Servei Jesuïta per als Refugiats i s’encarrega de documentar casos de noves víctimes locals per mines.
La Sofia, actualment, amb l’Àlia, un dels seus fills.
L’Adis, avui en dia, amb la seva parella.Tots ells, com molts d’altres que no han tingut la sort de poder-ho explicar, van desitjar morir-se postrats en un llit però, en la mesura que les seqüel·les patides els ho van permetre, van decidir lluitar per començar una nova vida conscients que aquesta mai no tornaria a ser com la que era abans que l’interès econòmic i la hipocresia del món “civilitzat” que obre diàriament els telenotícies o les primeres pàgines de la premsa escrita els minés la vida.