We don't need no education

Aprofito aquest article per compartir amb vosaltres un correu electrònic que vaig enviar fa algunes setmanes a la desarticulada comunitat docent d'aquesta corruptocràcia integral. 

Hola, companys,

Les notícies amb les quals ens bombardegen pràcticament a diari des de fa 4 anys i que s'encaminen a enterrar l'ensenyament (o el que queda d'ell) i la deriva dels esdeveniments que ens pinten apocalípticament per tal que acceptem el que calgui, estant disposats a considerar-nos culpables del que ens estan fent, estan posant a prova la meva resistència personal. Us he de confessar que fa temps que he deixat el currículum oficial en un segon pla (el vaig seguint per a què ningú em pugui dir res però de puntetes) i que em dedico a fer apologia de la indignació i de l'esperit crític amb els alumnes d'ESO. Mai havia estat tant a prop d'abandonar l'ensenyament per tal de no infundir més perjudici a la meva ja alterada (hehe) salut mental. Sento una ràbia i un odi cada vegada més difícils de contenir, no tant per cap tipus de frustració personal sinó per a l'escorxador cap a on ens encaminen a tots (firaires, docents, comerciants, tècnics, bombers, jardiners, comercials, transportistes, gruistes, agricultors, ramaders, teleoperadors... tinguin el tipus de vinculació laboral que tinguin amb l'administració o bé amb l'empresa encara més privada), i se'm fa complicat seguir empassant tot el que ens colen dia sí i dia també, com a substitut circumstancial de l'ensenyament "públic" en aquesta cleptocràcia impune (encara) a on s'atonyinen els mateixos joves als quals la "cultura" del deute els ha robat el present i el futur, excatament el mateix que a tots nosaltres però elevat a l'enèssima potència, a l'haver estat atracats per l'estafa de l'"audi per avui i dues pedres per demà" en la qual molts dels nostres conciutadans han caigut. El que ha tingut lloc recentment a València amb les manifestacions d'estudiants, reprimides brutalment no pas per la policia sinó per la casta política al servei dels mercats, és la mostra del sentiment de frustració d'unes generacions que viuran en la més absoluta misèria per culpa dels excessos d'un sistema criminal impune als seus propis actes. 

La politització de l'ensenyament no pretén res més que perpetuar la mediocritat per tal de garantir el suport de la massa de pizza als seus privilegis de classe, mitjançant la legitimació al seu sistema.

Personalment, penso que ens trobem cada dia més aprop d'un autèntic esclat social de conseqüències imprevisibles, un escenari molt probable que ens "obligarà" com a ciutadans compromesos a anar més enllà del que estem acostumats a fer, tot estant preparats per sortir al carrer, i no precisament amb un megàfon i una pancarta sinó amb cascos, ulleres protectores, màscares de gas, còctels i tot el que se us passi pel cap. Malgrat la tranquil·litat de consciència i la convicció d'estar treballant no pas pel departament sinó pel conjunt de la societat, no us vull amagar que tot plegat em fa molt de respecte, perquè una vegada creuada la línia de la legalitat (la seva legalitat) ja mai més res torna a ser igual.

Pretendran manipular les mobilitzacions, criminalitzar la ràbia/frustració de la gent mentre mantenen a reser de la mentida la violència inherent a les salvatges desigualtats que porta inoculades l'actual oligarquia econòmica-política-empresarial. Diran que els manifestants havien estat convocats per la dreta, l'esquerra, el centre, els sindicats (abandonats per una societat que no creu en la seva conxorxa permanent amb l'administració), les ratlles a quadres, les marietes de l'estiu, els gormitis o altres hòsties en vinagre. No permetem que ens classifiquin, que ens col·loquin en bàndols ficticis. Fem tot el que estigui a les nostres mans per fer obrir els ulls a tothom de què el càncer social no són ni els jubilats, ni els que fan vaga o intenten fer-la, ni els paga-pensions, ni els funcionaris, ni els que sobreviuen en negre (els que s'hi guanyen la vida amb això, i molt bé, són les classes dirigents del sistema),ni els aturats, ni els pilots, ni els condueixen camions, ni dels comercials, etc. Els responsables tenen noms i cognoms, les sigles també, així com els qui, des de l'ombra i la discrecció més absolutes, dirigeixen les operacions que aposten, dia rere dia i amb capital aliè, a favor o en contra de la fallida dels estats, talment com si ens estiguessin utilitzant com a peces del seu joc 

Cada vegada són més els instituts, autònoms per obra i gràcia de la nefasta LEC (Llei d'Educació de Catalunya) que es troben en una situació econòmica crítica, situació que està fent que s'estiguin a punt de quedar-se sense subministrament elèctric. La criminal administració està creant el caldo de cultiu perfecte (inanició provocada per retallades pressupostàries de fins al 50%, inassumibles pels centres) per tal de justificar la introducció en aquest (l'enèssim) nefast sistema educatiu de capital privat, amb l'excusa que l'ensenyament públic és completament deficitari, encara que sigui la mateixa partitocràcia qui porti anys assestant-li l'estocada definitiva. El sistema ja no en té prou de contaminar les ments en el dia a dia, mitjançant qualsevol de les poderoses eines de les quals disposa. Ara pretén envair directament els centres educatius, per tal d'inculcar les bondats del sistema en l'alumnat i de potenciar quelcom tant vomitiu com el concepte de competitivitat per tal que els nanos "aprengui'n" a treure's els ulls els uns als altres, pas previ a   obtenir l'etiqueta d' "idonis per a les necessitats del sistema".

Permeteu que acabi amb un sentit...aneu a prendre pel sac.

Bonyiga etíop

Si, fins ara, no tenia clar que aquesta paròdia de país de xais i xoriços arribés a superar Grècia en un futur no molt llunyà pel que fa al desmantellament de les prestacions socials i de les condicions laborals aconseguides amb un segle de lluites (i el consentiment estratègic del capitalisme), avui us diria que se m'han acabat d'esvair els pocs dubtes que encara pogués tenir al respecte. A aquest país, uns quants li van clavar una ganivetada letal i s'està dessagnant per sí mateix, mentre els voltors no paren d'acumular fortuna a costa de la misèria econòmica de bona part de la població. Mentrestant, els treballadors es troben dividits i enfrontats entre ells mentre l'oligarquia financera, partitocràtica i empresarial experimenta profunds orgasmes tot veient fins a quin nivell de sofisticació ha dut al sistema per tal de perpetuar-se en el poder amb l'estratègia de l'engany sistemàtic i la mentida genètica d'aquesta perfecta (fins ara) dictadura encoberta.

Anunci no pas del 2006 sinó del 27 de febrer de 2012.

L'esperança la tenim en iniciatives com les dels mercats d'intercanvis, a on cada vegada més persones, ja sigui per convicció o per necessitar, es veuen empeses a tornar a la cultura de l'intercanvi, prescindint del diner i de la màquina que el va cagar. És en iniciatives com aquestes, entre moltres altres que s'estan duent a terme, des d'on pot haver començat a sorgir un "nou" model de societat,basat en el cooperativisme i el compromís ciutadans.  

Mercat d'intercanvi del Poble Sec. Diumenge, 26 de febrer.

Dilluns, 27 de febrer. La plana major de l'oligarquia partitocràtica i empresarial del sector a l'enèssim aparador d'aquesta ciutat els ciutadans de la qual s'encaminen directament al 3r món, anomenat Barcelona Mobile World Congress.

Ara bé, de la mateixa manera que és evident que la societat té la obligació moral de tornar a reforçar els vincles afectius entre les persones, en una mena de "retorn humanitzador", també ho és el fet que tenim el deure de plantar cara als qui, a reser de la impunitat que el sistema els concedeix, continuen fent-nos servir de sacs de boxa per tal d'afeblir-nos, manipular-nos i, finalment, esclafar-nos, fins a aconseguir el que pretenen de nosaltres: convertir-nos en mà d'obra esclava a la qual acabar-li de rentar mediàticament el cervell amb aiguarràs per tal de garantir-se'n la seva total submissió a perpetuïtat.

Cal continuar passant dels cants de sirena d'aquesta colla de criminals i començar a fer inversions en valors més segurs que tot aquest imperi de la hipocresia al servei del diner. 

Bonyigues de vaca etíops, els bons patriòtics més rendibles.

Grècia, en directe

Podeu disposar d'imatges en directe de la batalla campal que està tenint lloc ara mateix als carrers d'Atenes, tot clicant al damunt d'aquest enllaç i esperant a què es carregui el reproductor.

Font: John Kolesidis / Reuters (12-02-2012). El ministre d'Economia grec, Evangelos Venizelos, avui, en un moment del Ple al Parlament.

Font: EFE. Manifestants enfrontant-se a la policia.

Font: Yannis Behrakis / Reuters. Mànegues d'aigua contra els manifestants a la plaça Syntagma d'Atenes.

Font: Giorgios Karahalis / Reuters (12/02/2012). Cartell caricaturitzant d'Àngela Merkel (UE) Christine Lagarde (FMI). Al fons, el profanat parlament grec, blindat de les forces del seu ordre.

Font: Pantelis Saitas / EFE (12/02/2012). Giorgos Mavrikos (Partit Comunista Grec) llançant pels aires l'esborrany de l'acord previ de la venuda tecnocràcia amb la UE i l'FMI durant el debat d'aquest diumenge al Parlament.

Font: Panayotis Tzamaros / Reuters (12/02/2012). Ambient que es repira al davant del profanat parlament grec, així com a bona part dels carrers d'Atenes.

Font: Simela Pantzartzi – EFE. El poble manifestant-se davant el profanat parlament de Grècia.

La voluntat popular serà ignorada i trepitjada per la casta partitocràtica grega i el sistema financer representat a la pantomima de sessió del ple del parlament que està tenint lloc a aquesta hora de la nit per decidir entre la pobresa i l'esclavatge, o la pobresa i la recuperació de la sobirania nacional.

El meu suport al poble grec en la seva voluntariosa lluita per enviar la partitocràcia corrupta, la tecnocràcia imposada, la UE i les màximes institucions bancàries/monetàries mundials A PRENDRE PEL CUL.

Pobrissones...

Manifestació en defensa de l'avortament lliure. Una vegada més: és necessari quedar-se en boles?

Detesto profundament tant el masclisme com el feminisme, tant la violència física com el xantatge emocional. Estic avorrit de tanta fotesa, de tant ocàs pseudointel·lectual disfressat d'esnobisme giliprogre característic d'autèntics tarats mentals, de tant "nois i noies", de tant "amics i amigues", de tant terrorisme lingüístic made in "els i les"; en definitiva, de tantes "hòsties i hòsties" en vinagre. Seria digne d'estudi entrar a explicar els factors, tant exògens com endògens a la mateixa societat, que han afavorit l'actual i delirant situació de desconfiança interpersonal, atenent a "raons" de gènere però no ho penso fer, no pas perquè no valgui la pena, sinó perquè no escric aquestes línies amb la intenció de confondre el lector amb el desenvolupament de cap trama de ciència ficció.

Les ex-ministras Leire Pajín i Viviana Aído, executores polítiques de la més gran persecució legal a persones físiques en funció del seu sexe, tot legislant segons la conveniència dels membres de La Casta i pressionant a fons la justícia, una vegada més.

M'avorreix sobremanera exercir la simplesa de parlar d'homes o de dones en lloc de fer-ho de persones a títol individual, però faré una excepció per tal que s'entengui millor el que, encara que costi de creure i sense pretendre sentar cap tipus de precedent, no pretenc pas que esdevingui una simple provocació. Afirmar que la opinió pública, és a dir tots nosaltres, és bombardejada diàriament a notícies manipuladores de naturalesa diversa no escapa a ningú o, si més no, no ho hauria de fer.  

La inacabable operació de màrqueting instituïda des de fa ja algunes dècades pel que fa a la incorporació de la dona al món laboral va fer-se, en el seu moment, amb l'objectiu de convertir-la en consumidora del sistema, amb la intenció de sumar-se a l'home a l'hora d'incrementar les rendes de l'estafa piramidal del deute sobre el deute, a base de l'augment del crèdit per la multiplicació de la capacitat per endeutar-se.

Feminisme polític, econòmic, social, mediàtic i felador-sindical: Insult a la intel·ligència, estigmatizació sistemàtica de l'individu per raons de gènere i lapidació de valors socials.

De 800 a 7000 euros. El preu de la "representativitat social dels proletaris", hehe.

Res, absolutament res, va fer-se pensant en els drets de ningú sinó utilitzant les persones que no treballaven legalment (majoritàriament persones de sexe femení) com a potencials consumidores que calia explotar, com ja s'estava explotant als homes enganyats com a força de treball que, fins aleshores i a diferència d'ara, podien com a mínim mantenir sense luxes una família amb un sol sou. Que ningú interpreti que estic en contra que la dona treballi i sigui econòmicament independent. Ni ho estic, ni estic parlant d'això. Simplement em limito a afirmar que aquesta enganyifa perpetrada pel sistema econòmic capitalista neoliberal i batejada amb el nom de "lluita per la igualtat de gènere" no només ha acabat hipotecant la vida dels adults que han caigut de quatre grapes dins el parany sinó també la dels seus fills, víctimes de la societat de l'egoïsme de l'individualisme egocèntric, que han anat quedant desatesos per uns progenitors que es passaven tot el dia fora de casa treballant o bé simulant fer-ho (molt típic en aquest país de jornades laborals eternes), abans de començar a caure, un rere l'altre, en el drama personal i col·lectiu de l'atur. L'equiparació de drets, l'emancipació de la dona, etc. ha estat, en sí mateix, una gran farsa, predicada des dels mitjans de manipulació per a masses de pizza com a una gran fita social característica de les societats avançades. Repeteixo el que he dit al començament d'aquest article: No m'agrada parlar d'homes i dones sinó de persones, però les barbaritats que s'han comès en nom de les dones i la seva integritat, no tenen nom. Malgrat la moda actual del feminisme oficial com a una de les noves creences teològiques del segle XXI, no són pas poques les dones amb prou sentit crític, autoestima i dignitat personals que s'han adonat de la buidor intel·lectual que tenyeix aquest malabarisme pseudoideològic manipulador de consciències que trepitja la integritat de les ments més febles i retorçades d'una forma encara més barroera que la del masclisme clàssic, que ja és dir.

Una vegada les classes dominants estan recollint bona part del beneficis tot havent provocat el col·lapse del sistema que elles mateixes van parir fa temps, ara ens obliguen a començar de nou fent-nos responsables de pagar el deute que va començar a generar-se des de la moda dels sis-cents fins a dia d'avui, amb un país a on no hi ha feina per a què treballi més d'una sola persona per nucli familiar, com fa més de 30 anys, però amb un cost de la vida infinitament més esfixiant per a la gran majoria d'economies domèstiques. Tant se val que sigui l'home o la dona qui porti ingressos a casa tenint en compte un fet inqüestionable: un dels membres de la parella, en funció de cada tipologia i context familiar, està tornant a especialitzar-se en treballador forçat no remunerat de la llar, independentment de què tingui entre les cames.

Serà l'home qui se'n faci càrrec per primera vegada a la Història o bé la dona, la que hi torni. Això dependrà de la situació econòmica de cada llar. El que és indiscutible és que aquest espai està tornant a convertir-se en un escenari de recuperació de la creativitat i la qualitat casolanes, exemples de la "nova" cultura del decreixement.

No voldria cloure aquest article sense referir-me a quelcom fastigós per la meva condició de persona, com és l'actual codi penal, que permet l'empresonament preventiu entre 6 mesos i 1 any per a qualsevol home que hagi estat denunciat per qualsevol dona (esposa, parella, simple coneguda o desconeguda), malgrat la no-existència de cap lesió. És evident que, malauradament, existeixen maltractaments físics i psicològics que poden ser perpetrats per qualsevol persona però el que és digne d'internament psiquàtric és que la polititzada justícia d'aquesta monarquia cocotera apliqui d'antuvi la pressumpció d'innocència o la pressumpció de culpabilitat no pas en funció de les proves existents sinó en funció del sexe del pressumpte agressor.

Acomiado aquest article amb una petita obra d'art de la publicitat que, en aquesta paròdia de país, no seria acceptada pels prejucidis de l'hipòcrita hooliganisme d'allò que és considerat com a políticament correcte.

Interioritats visuals

M'agradaria comentar amb vosaltres un parell de fotografies fresques, fresques.

En primer lloc, tenim una de les fotografies realitzades per un talp de La Casta dins de La Casta avui dimarts al congrés dels mai imputats, de Madrid. La imatge mostra el magnífic ambient que hi ha hagut aquest matí al primer ple ordinari de la legislatura. Sense entrar a valorar l'aspecte habitual que presenta la cambra en cadascuna de les seves sessions ordinàries, permeteu que des de PobleInsubmís valori l'encomiable tasca que diàriament fan els representants servidors del poble, incidint especialment en la dificultat de fer acte de presència a la feina quan hom té la desgràcia de ser víctima del fenòmen de la multiplicitat de càrrecs, amb les conseqüents molèsties i inconveniències de tot tipus que comporta la compatibilitat de retribucions galàctiques.

Congrés dels imputats. Madrid, 7 de febrer de 2012.

A continuació, una imatge de Jorge Fernández Díaz, un dels menestres de la facció mafiosa partitocràtica dominant. Fent un cop d'ull a la fotografia, costa d'entendre que Fernández Díaz no tingui assignades les carteres d'economia, ciència, desenvolupament, innovació i alguna altra, totes juntes. El fet que siguin dos els treballadors de la moncloa que es troben preparats per donar al menestre una càlida benvinguda, un cop obertes les portes de bat a bat, mostren tant la sensibilitat partitocràtica pel foment de l'ocupació com la voluntat de redoblar els esforços en investigació i desenvolupament. Perquè... encara hi ha algú que dubti que per a obrir-li la porta a algú no és necessari ser eficient i eficaç? Finalment, podem dir-ho ben alt i ben clar per a què tothom ho sàpiga: Ja semos productivos!

Jorge Fernández Díaz, un meneste més de l'aparell de La Casta, en una fotografia recent.