Creus que és casualitat?

Cas nº1: La divisa dels EUA en un moment d'alentiment en el creixement de l'economia del país nord-americà després de la crisi tecnològica del canvi de mil·leni.

El World Trade Centre de Nova York a finals d'estiu del 2001.

Cas nº2: L'euro com a divisa en un moment en el qual la croada mediàtica contra el terror necessita del màxim suport social per al manteniment de campanyes militars en països recentment envaïts.

La xarxa ferroviària de rodalies de Madrid poc després de Carnestoltes. Primavera del 2004.

Cas nº3: La lluira esterlina com a divisa en un moment en el qual es fa necessària una operació encoberta dels serveis secrets de les dermocràcies occidentals per tal de continuar amb el lema populista de la "Guerra contra el terrorisme".

Interior d'un túnel al metro londinenc a l'alçada de King's Cross a finals de la primavera del 2005.

Si encara no saps on vull anar a parar fes un cop d'ull a la següent imatge i mira de respondre la pregunta formulada més avall:

Creus que és casualitat?

Enhorabona

La LEC ja ha estat aprovada pel Parlament partitocràtic representant de la cosa nostra política. Permeteu que us feliciti per totes i cadascuna de les passes que heu fet la majoria de vosaltres, mestres i professorat de l'escola pública catalana, per aconseguir l'efecte contrari al que volíeu.

Us felicito per la vostra fe cega en uns sindicats subvencionats directament amb capital públic, per la vostra ingenuïtat infantil, per donar suport a un tipus de mobilització feta a mida dels sindicats per a penjar-se les medalles del "ningú dirà que nosaltres no ho vam intentar" mentre vosaltres sortíeu al carrer a manifestar la seva voluntat que no la vostra. Us felicito per l'estrany plaer que experimenteu cada vegada que us utilitzen deliberadament, per la vostra inesgotable ingenuïtat infantil. Us felicito perquè molts de vosaltres haureu aconseguit creure-us que heu fet tot el que democràticament estava a les vostres mans per tal d'aconseguir retirar la nova llei d'educació, alhora que el vostre subconscient us deia que aquella no era la manera d'aconseguir res d'un sistema de govern que no us té en compte per a res quan, per començar, no té cap mena d'interès a escoltar-vos. Us felicito per consentir denigrar encara més una professió tant ancestral com la de la imatge havent acceptat pagar 70 euros de la vostra nòmina als proxenetes sindicals cada vegada que aquests us cridaven per oferir els vostres serveis.

L'única manera d'aconseguir retirar la LEC o forçar la casta dels intocables a suprimir-ne els seus aspectes més polèmics era recorrent a quelcom que produeix migranya, erupcions cutànies, febres elevades, marejos, etc. a la majoria de vosaltres. Una mesura que, com a mal menor, hauria hagut de deixar necessàriament els nanos a casa seva durant un període de temps no superior a dues setmanes però que hauria pogut permtre garantir el futur de l'ensenyament públic. Una mesura expressada dolçament a través de tant sols dues paraules: un nom i un adjectiu que provoquen indisposicions incontrolades als qui els pronuncien.

L'únic mitjà que podia haver garantit la defensa de l'ensenyament públic és allò que els governs, a través d'irresistibles subvencions sindicals, han aconseguit neutralitzar a conveniència seva: el dret a un tipus de VAGA anomenada INDEFINIDA, un tipus d'acció massa efectiva com perquè ningú gosi dur-la a terme sense un col·lectiu professional independent organitzat que, com la resta de la massa de pizza social, prefereix no haver de patir excessivament en termes econòmics mentre continua pagant com pot la lletra d'una cipoteca a canvi de perdre una dignitat molt difícil de recuperar. Per acabar, us deixo amb l'enllaç a tots els articles sobre ensenyament escrits i publicats en aquest bloc des de febrer del 2008 fins al dia d'avui, no fos cas que algú tingués la temptació d'utilitzar la seva mediocritat atacant a qui no correspon.

Per tot plegat, enhorabona!

ETA NO... m'interessa

Ja poden coordinar-se l’Avui, la Vanguardia, el Punt, el País, el Periódico, l’ABC, la Razón, el Mundo, Radio Cataluña, Teletres La Nuestra, Televisión Ejpañola, Canal Nueve, el Semenario de Quintanilla, etc. i d’altres mitjans d’incomunicació per a amebes mentals del Ladrillistan ideològic ibèric per intentar perforar-me el cervell, que no ho aconseguiran. Sóc impermeable a gairebé tota la manipulació mediàtica i dic gairebé tota perquè no puc arribar a aprofundir (segurament per manca de temps) en la recerca d’una veritat que se m’amaga sistemàticament mitjançant la corrupció del llenguatge i el desvergonyiment dels qui, com els etarres, haurien d’estar tancats de per vida o, en el millor dels casos, treballant de forma vitalícia i gratuïtament en el manteniment d’infraestructures públiques.

Estic en contra de qualsevol forma de violència i encara més si aquesta comporta acabar amb la vida d’algú, partint de l’extraordinari valor que atorgo al fet de viure i de la creença que no tenim dret a acabar amb cap altra vida que no sigui la nostra. Ara bé, tant irracional és acabar amb la vida d’un ésser humà com acabar amb el futur de vàries generacions a través de l’expoli, la malversació de fons públics, la corrupció, el clientelisme, el xantatge… pràctiques habituals entre els delinqüents que fan i desfan el que cal per tal de satisfer el seu interès particular amb total impunitat davant la vostra ceguesa.

Zapatero i la cúpula del PsoE, CCOO, UGT, Almodóvar, Bardem, etc. encapçalant les manifestacions mediàtiques del NO A LA GUERRA del 2003. La societat, al darrera d’aquest lema tant obvi com buit de contingut… Prefereixo estalviar-me qualificatius per a tanta simplesa social.

Si el que volem és carregar-nos algú tant sols cal que argumentem amb elegància i convicció el nostre punt de vista per tal de desarmar l’altre, qué és el que intenta fer aquest bloc, malgrat que això pugui fer adonar algú de les seves limitacions. Amb això, evidentment, no n’hi ha prou però és un bon punt de partida que sembla no interessar ni als integrants d’ETA ni als còmplices d’assassinat de la política que mantenen el seu fix suport electoral a força de garantir la supervivència de la banda armada.

A major assistència a funerals, major nombre de vots.

Rafael Vera i José Barrionuevo ingressant a la presó al febrer del 2003 com a responsables dels GAL mentre l’ecs-president Felipe González (Mr.OTAN) els dóna suport, juntament amb la cúpula del PsoE del moment. Evidentment, caps dels dos es troba actualment entre reixes.

Els ossos calcinats dels etarres Lasa i Zabala.

És evident que al govern espanyol no li interessa la desaparició d’ETA. Mig segle després de la fundació de la banda armada, els 30 darrers anys dels quals en règim partitocràtic neo-franquista, no han estat suficients com perquè ETA abandonés les armes. Si aquesta encara no ho ha fet és perquè l’absència de democràcia no garanteix als bascos els mateixos drets que qualsevol poble lliure del món i no perdem la perspectiva que el conflicte a Euskadi és un component eminentment polític. De tota manera, l’estratègia d’ETA ha quedat desfassada i no ha aconseguit res més que el rebuig d’una gran majoria social a Euskadi. Llàstima, per altra banda, que el PPsoE necessiti viva la banda per a justificar la seva existència política en aquesta travessa pel desert ideològic que fa 30 anys que la vostra por consenteix i justifica. Atrevir-se a pensar, com va dir Sócrates en el seu temps: Aquesta és la clau però és clar que fer-ho no és fàcil i a la majoria de vosaltres us agraden les coses fàcils perquè són les que costen molt menys de fer que no pas d’entendre.

El Gernika, una enciclopèdia en sí mateixa per entendre l’Euskadi del darrer segle i del present.

Per una banda tenim els assassins demonitzats d’ETA, aquella colla de pistolers que són eficaçment criminalitzats pel poder a través dels mitjans, sense complexes. Per altra banda, ens trobem amb una societat plagada d’individus simples que acepten ser manats per assassins legals i impunes que fomenten interessadament la injustícia, l’assassinat i la barbàrie sota l’ampar de les lleis que ells mateixos redacten i aproven, les mateixes que s’encarreguen de donar-nos a tots pel sac “gràcies” als qui encara els voteu en aquest exercici orgiàstic sodomitzant anomenat la “fiesta de la democracia”.

Dels 200 morts impunes d’Atocha a la manipulació informativa i a l’absència de responsables polítics, a través de la “fiesta de la democracia” (any 2004).

De la mentida informativa (negació absoluta de qualsevol deteriorament en cap dels paràmetres que serveixen per calcular la salut de l’economia) a l’hostiot econòmic i social més important dels darrers 80 anys, a través de la “fiesta de la democracia”(any 2008).

Us heu preguntat mai perquè els governs dels anomenats països desenvolupats (curiós significat el de la paraula “desenvolupat”) destinen partides pressupostàries tant descomunals al manteniment dels seus exèrcits? No és per res, però crec que la sola existència de l’OTAN és, en sí mateixa, una obscenitat pel seu caràcter corporatiu mercenari.

Espanyistan: El país amb més alta densitat de xoriços per quilòmetre quadrat, els nous rics, el totxo, l’especulació, la picaresca, la corrupció, la taquicàrdia immobiliària, els cotxes oficials de luxe, la demagògia populista, el blanqueig de diner, les targetes de crèdit per a paquets de xiclets, la cabra i la trompeta, els desfalcs amb diner públic enviat a paradisos fiscals, els fitxatges futbolístics més cars del món finançats amb crèdits d’entitats que estan essent dopades amb les darreres injeccions de diner PÚBLIC de què disposen els hooligans del govern abans de començar a retallar en educació i sanitat, l’afany recaptatori disfressat d’ecologisme i seguretat ciutadana, les pujades d’impostos i dels sous dels polítics davant la ruïna econòmica social i la desaparició de la classe mitjana, el model econòmic insostenible, l’antic mileurisme convertit en undermileurisme, les stock options per a directius, les cipoteques impagables, les rebaixes fiscals del 43% al 18% per als directius dels bancs, els brots verds de marihuana, la insolvència de tot el sistema financer, la censura informativa, la roja, la noche de fiesta, la metadona creditícia, l’estafa legal més escandalosa mai fins ara coneguda, etc. és un dels principals països productors i exportadors d’armes d’Europa, un negoci macabra que continua segant les vides de milers de civils però la indústria del qual gaudeix de ple reconeixement legal per la seva gran aportació en la generació de Producte Interior Brut (PIB), una de les variables utilitzades que per mesurar la riquesa d’un país en termes de “desenvolupament i progrés”. Al cap i a la fi, no són els mitjans els que obscenament concedeixen, a través del seu llenguatge, més importància a una víctima mortal espanyola que a una de boliviana, cambodjana, hongaresa, ivoriana, canadenca o albanesa en qualsevol espai informatiu?

Els assassinats per ETA gaudeixen de la categoría de morts de primera, com a contrapartida a polititzar el dolor dels seus familiars amb persones que ja no es podran tornar a aixecar. Aquesta fastigosa performance es repeteix any rere any.

Sabeu on es fabriquen les armes que desenes de països relativament llunyans, oblidats conscientment pels mitjans d’incomunicació i, per tant, de la vostra memòria, empren en guerres civils que fa dècades que duren? Siguem valents i parlem d’aquesta societat hipòcrita en què vivim, la mateixa que condemna ETA al mateix temps que aprova a través del seu vot la gestió dels exportadors de la mort com a negoci lucratiu generador de “riquesa” pel país.

Joves israelianes dedicant els àlbums de fi de curs...

…mentre la ministra espanyola de defensa Carmen Chacón contempla una desfilada amb cara de bulldog.

La mateixa societat que es manifesta massivament per celebrar que un equip de futbol ha guanyat el triplet, la que es manifesta contra la crisi com qui es manifesta contra les marees atlàntiques o contra el vent de mestral sense tenir ni la més remota idea del significat de la paraula crisi i, encara menys, analitza-ne les causes, les conseqüències i els responsables, és la mateixa que camina amb els ulls clucs com un ase de càrrega, la mateixa que no té temps per aturar-se a reflexionar sobre el seu paper en el món on viu, paradoxalment, sense viure’l.

40.000 protozous seguidors d’un equip de futbol manifestant-se el dia 15 a Sevilla contra el descens del club a la segona divisió A.

Espanya exporta el seu model d’aliança de les civilitzacions a països com Angola, Sierra Leona, Bolivia, Cambodja, Veneçuela, Cuba, Israel, Sri Lanka, Colombia, el Camerún, el Sudan, Indonèsia, etc. i dobla l’exportació d’aquest model a aquests països des del 2004, coincidint amb el lema electoral del “No a la guerra”, convertit en el seu moment en una mena de hit pel jovent progre fumador d’amnèsia. Hi ha res més tendre i corprenedor que la unió entre els estats del món a través d’una causa tant rendible? Les fotografies del fotoperiodista andalús Gervasio Sánchez, el discurs de denúncia del qual no ha esta publicat encara (ni ho serà) en cap mitjà d’incomunicació, ens retraten la veritable naturalesa dels criminals que gaudeixen d’absoluta legitimitat institucional per fer el que fan des del 1977 amb total impunitat.

El 21 de febrer de 2003 un mina va deixar manca i cega la colombiana Mónica Paola Ojeda. Poc temps després de la fatídica explosió, la Mònica encara es resistia a què ningú la veiés sense ulls.

El cambodjà Sokheurm Man amb el seu pare, pocs dies després de l’explosió d’una mina que obligaria a amputar-li una cama. Gener de 1996. Tenia 14 anys.

La moçambiquenya Sofia Eface Fumo fotografiada al gener de 1997.

El bosnià Adis Smajic tenia 13 anys quan, el març de 1996, va explotar-li una mina als carrers de Sarajevo. Va perdre el braç dret i la cara li va quedar totalment desfigurada.

ETA m’interessa, és clar, com tot el que passa al món, però ni més ni menys que la resta de coses. Si la vostra democràcia significa parlar a mitges, amagar realitats, jugar al joc de la por per tal de mantenir fictíciament una cohesió social més fàcil de manipular, fiqueu-vos-la per on us càpiga i tant de bo us exploti, com diria el gran Rubianes. Jo no la vull així per una simple qüestió de dignitat i autoestima.

Viviu al món, certament, però amb això no n’hi ha prou com per aconseguir diferenciar-vos mínimament d’una iguana, un cefelòpod, un ós formiguer o una estepa borrera. El que cal és aprendre a viure el món, per tant, que sigueu capaços de preguntar-vos pels perquès que el fan com és i de posicionar-vos al respecte. Encara sou a temps d’esdevenir persones per, a partir d’aquí, arriscar-vos a canviar tot allò que creieu que val la pena.

La Mónica (2006) ha après a llegir en Braille.

En Sokheurm, actualment, amb la seva dona Nin Lin i el seu fill. Treballa al Servei Jesuïta per als Refugiats i s’encarrega de documentar casos de noves víctimes locals per mines.

La Sofia, actualment, amb l’Àlia, un dels seus fills.

L’Adis, avui en dia, amb la seva parella.

Tots ells, com molts d’altres que no han tingut la sort de poder-ho explicar, van desitjar morir-se postrats en un llit però, en la mesura que les seqüel·les patides els ho van permetre, van decidir lluitar per començar una nova vida conscients que aquesta mai no tornaria a ser com la que era abans que l’interès econòmic i la hipocresia del món “civilitzat” que obre diàriament els telenotícies o les primeres pàgines de la premsa escrita els minés la vida.

Cronos

Hi ha temes dels quals no és gens fàcil parlar, més quan la nostra capacitat de comprensió al respecte se’ns escapa de les mans. Un d’aquests temes incòmodes és el temps, que ha preocupat des de sempre la Humanitat per la seva incertesa, la seva volatilitat i la seva fugidesa. El temps que ens fa esser conscients del nostre pas fugaç per un món que tant sols veurem una vegada amb els nostres ulls però que ens haurà fet sentir vius durant la nostra existència, vius en el sentit més ampli i integrants d’un interrogant captivador anomenat ésser humà, capaç del pitjor i, alhora, del millor que som capaços d’imaginar.

Independentment que el nostre model de societat ens hagi volgut convertir o no en esclaus del rellotge hi ha un factor que determina que cadascun de nosaltres donem al temps un valor metafísic: El pas de la nostra vida a través d’una sèrie d’etapes que, contràriament al que ens volen fer creure, no venen marcades ni estan escrites sinó que les fem nosaltres.

La vida en si mateixa és el nostre únic tresor, però un tresor de valor incalculable. Diuen que el temps és or quan és molt més que això perquè, tot i que disposant de temps poguéssim arribar a comprar tot l’or del món no seríem mai capaços de comprar temps per més rics que fóssim. Malgrat que no visquem obsessionats pel pas del temps resulta ineludible que ens vingui a la memòria, per exemple, quan vam anar al cinema amb els amics per primera vegada, com va ser el nostre primer petó o quan vam haver de debatre’ns entre la vida i la mort en un fred llit d’hospital.


De vegades, tendim a jutjar injustament el temps tot considerant-lo el responsable d’un record voluntàriament inesborrable de la nostra memòria o, en el sentit contrari, culpant-lo d’un estat d’ànim negatiu que ens preocupa. El pas del temps és tant sols un concepte cultural i no li hem de donar més importància de la que té sempre i quan siguem capaços de preguntar-nos fins a quin punt aquest és responsable dels nostres actes o de l’atzar de la vida que som incapaços de controlar.


La nostra personalitat es va formant a llarg dels anys. Hi ha una personalitat que la podríem anomenar biològica, que és aquella que s’acaba de configurar al final de l’adolescència o al començament de l’edat legalment adulta. Al darrera d’aquesta, però, hi ha una altra que l’anem construïnt, modificant, refent, al llarg de la nostra vida. Es tracta de l’experiència associada al bagatge de les relacions que anem establint amb els altres. La nostra naturalesa comunicativa i afectiva fa que tendim a mostrar-nos als altres tal com som, a oferir-nos sense condicions essent conscients tant de tot allò de positiu que podem aportar als altres com de les nostres mateixes mancances, que en tenim. La nostra incapacitat per controlar en la seva totalitat les emocions que compartim amb els altres provoca que, de vegades, la resposta que esperem no sigui la que nosaltres desitjaríem, ja sigui perquè algú ens decebi profundament o perquè siguem nosaltres mateixos els qui manifestem ambigüitat a l’hora de gestionar situacions que són més sencilles de resoldre del que, aparentment, semblen.


És en aquests casos en els quals no s’ha produït una situació comunicativa plena i clara quan l’interrogant del dubte es fa present. El temps potser no és a les nostres mans, però permete’m que t’ho pregunti:

És temps el que necessites?

Creativitat en captivitat

Quines són les bases sobre les quals es sosté el sistema educatiu actual? On radica part de l'anomenat "fracàs escolar"? Jo m’inclino a pensar que el virus del fracàs educatiu es troba en la societat en sí mateixa, a la qual el model de producció econòmic vigent (el sorgit, en essència, amb la Revolució Industrial fa més de 2 segles) va aconseguir inocular el virus del consumisme material en detriment del món de les arts i la creativitat per la seva insignificant aportació primer en els sistemes de producció i, posteriorment, en la societat de consum.

Aquest article gira entorn d’una conferència magistral que l’expert en el desenvolupament de la creativitat Ken Robinson (Liverpool, 1950) va fer durant unes jornades sobre educació celebrades a la ciutat californiana de Monterey el febrer del 2006. El que llegireu és, en gran mesura, un resum de les idees aportades per Robinson durant la seva intervenció.

Els nanos no tenen por a equivocar-se. Ara bé, això no vol dir que estar equivocat sigui el mateix que ser creatiu. Però el que sí sabem és que si no estem disposats a equivocar-nos mai no arribarem a esdevenir res original. Quan arriben a adults, la major part dels nanos han perdut aquesta capacitat i esdevenen persones amb por a equivocar-se. Això es veu molt clarament en els sistemes d’educació, on les errades són vistes com a elements negatius que cal evitar que succeeixin. Com a resultat de tot plegat acabem educant els nens allunyant-los de les seves capacitats creatives, que les tenen. El problema és continuar sent uns artistes mentre creixem perquè som educats fora de la creativitat.

Cada sistema educatiu del món té la mateixa jerarquia temàtica. Al capdamunt es troben les matemàtiques i les llengües. A continuació, les humanitats, mentre que a la part inferior es troben les arts. Fins i tot hi ha una jerarquia amb les arts: la plàstica i la música tenen, normalment, una consideració superior respecte al teatre i la dansa. No existeix un sol sistema educatiu al món que ensenyi a ballar els nens cada dia com es fa amb les matemàtiques. Perquè no es pot equilibrar la dansa a les matemàtiques en importància? A mesura que els nanos creixen a aquests se’ls educa progressivament de cintura cap amunt, ens centrem en els seus caps i gairebé sempre en tant sols un dels dos hemisferis. Si fóssim extraterrestres i féssim un com d’ull a l’educació veuríem que el propòsit de l’educació pública sembla ser produir professors universitaris. Aquesta és la gent que arriba més amunt quan són un col·lectiu com qualsevol altre.

El nostre sistema educatiu es basa en la idea de la capacitat acadèmica. Això s'explica perquè tots els sistemes educatius creats al voltant del món neixen d’una realitat anterior al s.XIX, en la qual no existia l’educació pública. Aquests sistemes educatius van ser creats per satisfer les necessitats de la industrialització. Així, la jerarquia es basa en dues idees principals:

• La majoria de temes útils per al treball es troben al cervell. D’aquesta manera vam ser allunyats a l’escola de tot allò que ens agradava amb l’argument que mai no aconseguiríem una feina ballant o tocant la flauta.

• La capacitat acadèmica, el que realment ha arribat a dominar el nostre punt de vista sobre la intel·ligència perquè les universitats van dissenyar el sistema a la seva imatge. Mirat amb perspectiva, tot el sistema educatiu és un llarg procés d’accés a la universitat. Això ha comportat que moltes persones amb un gran talent artístic, persones creatives, pensessin que no servien perquè totes aquelles coses en les quals destacaven a l’escola no eren prou valorades.

Robinson remarca que no podem permetre’ns el luxe de continuar per aquest camí. Abans del 2050, segons l’UNESCO, es graduaran arreu del món més persones de les que s’han graduat al llarg de la Història de la Humanitat. La combinació de la tecnologia, les transformacions en l’organització del treball i l’explosió demogràfica estan fent que els títols únics cada vegada valguin menys i això serà encara més evident en el futur. De fet, des de ja fa una dècada, tenir un títol superior no comporta accedir automàticament a un lloc de treball. Curiosament aquest fet ha concidit temporalment amb el que els experts en res d'aquest país han considerat el miracle econòmic més important de la història contemporània ibèrica. Ara, els nanos amb títol només serveixen per a quedar-se a casa jugant amb els videojocs perquè encara no han cursat el màster que abans no era necessari. Això és el que Robinson anomena la inflació acadèmica, que està produïnt canvis en l’estructura educativa. En aquest sentit, és necessari que siguem capaços de repensar radicalment la nostra visió d’una intel·ligència de la qual en sabem algunes coses:

• És diversa : Pensem el món en totes les maneres en què experimentem: pensem visualment a través dels sons. També pensem en termes abstractes, en moviment.

• És dinàmica : Si ens fixem en les interaccions del cervell veurem que la intel·ligència és interactiva. El cervell no està dividit en compartiments. La creativitat la majoria de les vegades s’assoleix mitjançant la interacció de diferents formes disciplinàries de veure les coses.

• És distintiva.

Ken Robinson conclou que l’única esperança per al futur consisteix en adoptar una nova concepció de l’ecologia humana, aquella en la qual es comenci a reconstituir la nostra concepció de la riquesa de la capacitat humana. Considera que el nostre sistema educatiu ha minat la nostra ment de la mateixa manera com extraiem el mineral de la terra i ens avisa que això ja no ens servirà per al futur. Defensa la necessitat de repensar els principis fonamentals en què estan essent educats milions de nens així com la potenciació i el savi ús de la imaginació.

Coincideixo fil per randa amb Ken Robinson en el sentit que els adults hem de ser capaços de veure la nostra capacitat creativa per la riquesa que aquesta representa i veure els nens per l’esperança que signifiquen. La nostra tasca és educar la totalitat del seu ésser per a què puguin afrontar aquest futur i fer-ne quelcom de bo amb ell, un futur que, malgrat que nosaltres no el veiem, ells sí que el veuran.

El príncep desconegut

No sóc un gran entusiasta de l’òpera però hi ha algunes obres mestres que són dignes de culte fins i tot entre els menys entesos en la matèria, com un servidor.

Turandot pertany a l’obra pòstuma i inacabada del compositor italià Giacomo Puccini (1858-1924) estrenada el 1926 a l’Scala de Milà. Ha estat interpretada per Luciano Pavarotti, Josep Carreras, Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Andrea Bocelli, Aretha Franklin, Sarah Brightman, Plácido Domingo, Klaus Meine (cantant dels Scorpions), el grup heavy Manowar, entre molts d’altres artistes.

“Nessun dorma” (Que ningú dormi) és l’ària per a tenor més famosa de l’òpera Turandot. Luciano Pavarotti va gravar la versió completa de l’òpera el 1973 al costat de Montserrat Caballé i Joan Sutherland. L’èxit va ser tant rotund que, a partir de llavors, Pavarotti va incorporar aquesta ària als seus recitals, sobretot com a bis final. Turandot va ser la seva ària per excel•lència i l’última peça que el prestigiós tenor de Mòdena va cantar a la seva darrera actuació, a la cerimònia d’inauguració dels JJOO d’hivern celebrats a Torí al febrer de 2006. L’ovació dels assistents a l’acte va significar un emotiu comiat dels seus fidels seguidors, conscients que ja no tornaria a cantar en públic com a conseqüència dels seus problemes respiratoris, agreujats per un tumor maligne de pàncrees que va vèncer-lo al setembre del 2007.

El tenor de Mòdena interpretant "Nessun dorma" en un concert el 1994.

Aquesta òpera està ambientada a l’antiga Xina i narra la proclama que un dels mandarins de l’emperador fa al poble de Pequín per informar-lo que la princesa Turandot es casarà amb el príncep que resolgui correctament les tres endevinalles elaborades per sa majestat. La cruel i freda princesa Turandot, que té el record d’una avantpassada de la seva cort que va ser violada i assassinada per un estranger, ordena matar els pretendents que no aconsegueixen respondre-li les tres endevinalles. Un príncep desconegut d’origen estranger (Calaf) aconsegueix respondre els tres enigmes i repta Turandot, que no vol casar-se amb ell, a que endevini el seu nom abans de l’alba per tal d’evitar el seu casament amb ell. La princesa accepta però amb una condició: que mori Calaf si algú descobreix el seu nom abans de l'alba. Turandot ordena que ningú dormi a Pekín aquella nit fins que no se sàpiga el nom de l’atrevit pretendent i ordena matar els sospitosos d'encobrir el seu nom. Calaf, enlluernat per la bellesa de la princesa, expressa tot cantant durant la nit el seu convenciment que els esforços de Turandot per descobrir el seu nom seran inútils (ària Nessun Dorma) i llança el desafiament que si ningú és capaç de descobrir el seu nom, la princesa es casarà amb ell. Els tres ministres, Ping, Pang i Pong, visiten el príncep desconegut tot intentant convèncer-lo que desisteixi del seu objectiu d’aconseguir Turandot, oferin-li dones i riqueses, però ell es manté ferm en la seva decisió d’aconseguir el que s’ha proposat.

El guàrdies troben l’esclava Liu, que està enamorada del príncep, i la porten davant Turandot, que l’amenaça de mort perquè rebel•li el seu nom. Malgrat que Liu és torturada aquesta declara que no l’aconseguiran per més que la torturin. Turandot pregunta Liu el perquè de la seva força interior per a suportar el dolor i l’esclava li respon que si ho fa és per amor i adverteix a la princesa que ella també caurà rendida al seu amor quan el conegui. Liu aconsegueix prendre sobtadament una arma dels guàrdies i es suïcida. El príncep desconegut s’enfronta a Turandot tot recriminant-li la seva crueltat per haver permès el vessament de sang innocent i li retreu la seva fredor, a la qual considera com a artificial. Després d’una llarga conversa el príncep aconsegueix besar-la, acabant amb la rígida actitud de la venjativa monarca. Ella accepta la seva derrota però li demana al príncep que no l’estrenyi entre els seus braços. Finalment, el príncep, amb resignació, li rebel•la el seu nom. A l’alba, sonen les trompetes de palau. L’emperador reuneix tota la cort al davant del poble perquè la seva filla, la princesa Turandot, rebel•li el nom del misteriós príncep. Tothom espera expectant la resposta i, arribat el moment, ella respon al seu pare que coneix el nom de l’estranger. Diu...“El seu nom és…amor”.

(Il principe ignoto)

Nessun dorma! Nessun dorma!
Tu pure, o Principessa,
Nella tua fredda stanza.
Guardi le stelle
Che tremano d’amore e di speranza.

Ma il mio mistero è chiuso in me
Il nome mio nessun saprà!, no, no,
Sulla tua bocca lo dirò!...
Quando la luce splenderà.

Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
Che ti fa mia!...

(Voci di donne)

Il nome suo nessun saprà...
E noi dovremo, ahimé, morir, morir!...

(Il principe ignoto)

Dilegua, o notte!... Tramontate, stelle! Tramontate, stelle!...
All’alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!

(El príncep desconegut)

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi!
Tampoc tu, oh princesa.
A la teva freda estança
mires els estels
que tremolen d’amor i esperança.

Però el meu misteri és clos dins meu,
el meu nom ningú no el sabrà! No, no,
sobre la teva boca el diré,
quan la llum resplendirà.

I el meu petó desferà el silenci
que et fa meva!

(Veus femenines)

El seu nom ningú no el sabrà...
I nosaltres, ai, haurem de morir, morir!

(El príncep desconegut)

Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels! Tramunteu, estels!
A l’alba venceré!
Venceré! Venceré!

Pluja daurada

Aquest és un article dedicat als ciutadans als quals encara no se us ha caigut la bena dels ulls, a tots aquells que el dia 7 de juny anireu a votar el que sigui per intentar canviar el que no canviarà de cap manera mentre no sigui possible replantejar les regles d’aquesta farsa de joc o canviar-lo, directament, per un altre de nou.

No us equivoqueu. No sóc ni anarquista, ni feixista, ni comunista, ni ecologista, ni cruyffista, ni laportista, ni res que acabi amb –ista (tret d’algú, això sí, amb una mica de vista). Sóc, simplement, algú a qui li agrada pensar i fer-se preguntes, res més que això, algú que fa uns anys va decidir acceptar el risc de viure menys feliçment a canvi de menys ignorància, una decisió de la qual no me’n penedeixo. Recordo quan vaig anar a votar per primera vegada amb 18 anys i la il·lusió que em va fer. Què en som d’ingenus quan ens creiem el missatge que ens vomiten diàriament però, és clar, en aquell moment, jo era un jove que legalment ingressava a l’”admirat” club dels adults. A partir de llavors només he tingut records de promeses no-complertes, de desaparicions de llistes obertes per llistes tancades, de manipulació informativa sistemàtica, de pactes electorals diversos, de corrupció generalitzada, de processos judicials, d’afany de poder, de menyspreu als ciutadans, de partitocràcia pura i dura, en definitiva.

Vaig decidir lliurement fer el que creia que havia de fer i gaudeixo d'un pau interior plena. De fet, crec que si no m’hagués involucrat fins als 25 anys en aquest sistema i en la creença que aquest em tenia en compte per alguna cosa probablement encara no hauria estat capaç d’adonar-me de la gran mentida a la qual som sotmesos diàriament, sobretot aquells que teniu por de concebre una manera de fer diferent de la que us diuen que és i que ha de ser. En fi...què hi farem! Que cadascú arrossegui el pes de la seva consciència...si és que en té. Jo, en aquest sentit, estic molt tranquil.

Si des de fa 7 anys no he volgut tornar a participar en aquest espectacle de circ no és perquè sigui un antitot sinó perquè em considero una persona idealista apassionada pel món de les idees al servei de les persones. És per això que, com a demòcrata, em nego a participar d’aquest sistema polític muntat per perpetuar en el poder les empreses privades que hi participen a costa de la por de la gent a pensar per ella mateixa. A mi no m’ha agradat mai el circ, ni tant sols quan era petit i la política actual és un espectacle de circ molt ben organitzat adreçat a carn de canó electoral desinformada a consciència per tal que no s’adoni del nul talent artístic dels seus protagonistes de corbata.

Aquest sistema que accepteu tàcitament funciona de la següent manera: Els ciutadans escullen un diputats que només coneixen la direcció del partit. Cap d’ells s’ha de guanyar els vots del carrer. Com que són triats per la direcció aquests deuen lleialtat i fidelitat al partit, no pas als electors. Qui és el nostre representant físic? A qui et pots queixar? Doncs a ningú. Per tant, el poder legislatiu l’escullen des les seus dels partits (PPSOE). No hi ha eleccións uninominals per circumscripció electoral. A veure quin representant polític elegit uninominalment pels vots del carrer acceptaria sense vacil·lar la “disciplina” de partit en contra dels interessos dels seus electors. Un altre aspecte interessant a tractar és el de les majories. Als polítics els encanta governar amb majoria absoluta perquè els permet “regnar” sense haver de governar. Al no poder governar sempre amb majoria absoluta la intel·ligent partitocràcia va instaurar el bipartidisme, pel qual es bipolaritzen dues maneres de fer aparentment diferents que en essència són el mateix per tal de mantenir enganyat el ciutadà al mateix temps que els representants del partit de govern i el principal de l’oposició pacten en fastuosos sopars el guió de les següents representacions teatrals.

Per altra banda, el poder executiu l’escullen des de la seu del PSOE del carrer Ferraz de Madrid així que no hi ha eleccions a president del govern. A més, el Congreso espanyol escull els representants del CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), que és l’òrgan rector dels jutges. El mateix passa amb els fiscals a les ordres del fiscal general de l'Estat, que és escollit a dit pel poder executiu. Des de les seus del PsoE i del PP es donen instruccions precises als diputats escollits anteriorment perquè votin el que els ordena la direcció dels partits. És a dir, que el poder judicial és triat a dit des de les seus de Ferraz i Gènova i no pels electors. No hi ha eleccions a jutges ni a fiscals. Coneixes el jutge o el fiscal del teu partit judicial? No, veritat? Perquè els fiscals no persegueixen d’ofici la corrupció urbanística, la prevaricació, els suborns, etc. tret dels casos més flagrants? Doncs perquè des de la cúpula dels partits se’ls pot donar un toc d’atenció sota l’amenaça de fer-los saltar del seu càrrec, perquè no són els ciutadans sinó els partits els que tenen la capacitat de reelegir-los en el càrrec i els que els donen de menjar, i molt bé per cert.

Resumint: Porten tota la vida parlant-nos de la separació i independència de poders quan resulta que els poders legislatiu, executiu i judicial són triats a dit des de les direccions dels principals partits. La transició espanyola no ha estat res més que la tranferència de poders del general Franco a les direccions dels partits polítics. A la gent que no coneixia res més que la dictadura li va ser venuda aquesta moto amb el nom de democràcia. Que us l'aconsegueixin vendre a vosaltres, els nascuts a partir dels anys setantes, ja és més preocupant.

Però hi ha un fet que pot resultar inevitable: l’afartament social, que pot acabar per encendre la guspira d’uns enfrontaments socials violents sense precedents mentre no s’esclareixi quin és el paper de l’Estat federal, l’Estat central, la monarquia, el règim electoral, etc. Mentre segueixi sense haver un replantejament del paper d’aquestes i d’altres institucions, tant Catalunya com Espanya seguiran sense tancar aquell període de la història iniciat el 1975, conegut amb el nom de La Transició i que continua plenament vigent.

A les eleccions espanyoles del 2008, el partit que més control i domini ha exercit sobre la població en 17 dels darrers 25 anys va presentar com a lema electoral la frase “Si tu no vas ellos vuelven”, mancada de tota l’ètica necessària per no poder fer carrera mai dins de la política i referida als altres que han ocupat el poder els únics 8 anys que aquest no ha estat íntegrament en possessió del P(so)E des del mundial de futbol del Naranjito i fins al temps del col·lapse del Ladrillito. El 7 de juny és la propera oportunitat que teniu per fer saber al règim partitocràtic neo-franquista en què vivim que no voleu que segueixi actuant sistemàticament en contra dels interessos del poble, que, no ho oblideu, sou vosaltres.

Jo tinc molt clar el que faré el dia 7 com a lliurepensador que sóc, per la confiança que tinc en l’honestedat i l’honradesa i pel profund respecte que em mereix la DEMOCRÀCIA que no he vist de moment en vida, de l'estil d'aquella primera assemblea constituent de la voluntat del poble d’Atenes a l’antiga Grècia. Crec que aquest és el següent estadi on hem d’arribar: aconseguir que allò que es voti sigui la voluntat del poble. Acabo amb el meu particular lema de campanya neuronal, dedicat exclusivament a la consciència dels qui el dia 7, amparant-vos en la creença de l'exercici d'un suposat dret que no us té en compte per a res, anireu a sotmetre’us a una sessió de pluja daurada.

“Si tu hi vas, ells mai no marxaran.”

Tingueu-lo present, per si algun dia la grandesa del vostre subconscient us el fa tornar a recordar.

Scottish portrait

A dues hores i mitja d'avió, en direcció al nord-oest, hi ha una de les nacions més antigues, reputades i conegudes d'aquest trencaclosques anomenat Europa, un continent organitzat territorialment a partir d'uns estats decadents incapaços ni tant sols de valorar imparcialment, en règim d'igualtat, la seva diversitat cultural.

Parlar d'Escòcia és fer-ho no només d'un paisatge superb sinó també d'una manera de ser, d'un sentiment d'orgull i autoestima, d'admiració i respecte vers els avantpassats que van aconseguir la llibertat del seu poble als camps de Bannockburn (Stirling) el 1317 de la mà de Robert de Bruce, pocs anys després de la mort i execució de l'autèntic portaveu del poble escocès: William Wallace. Una insòlita humiliació al totpoderós exèrcit anglès aconseguida amb el patiment de moltes generacions d'escocesos que van veure traïts els seus principis 4 segles després pels impresentables que van optar per malvendre un simpe tros de terra a Anglaterra a través de l'Union Act de 1707. No trobeu, si més no, curiós que Escòcia fos desposseïda de bona part dels seus drets i llibertats nacionals al mateix any que els Països Catalans començaven a ser ocupats militarment per les tropes borbòniques a Almansa?

El Liathach Pinnacle, a les Highlands occidentals.

En qualsevol cas, no cal ser cap erudit per a identificar l'Union Act amb el seu equivalent tauromàtic espanyol: l'Estado de las Autonomías, acatat sense vacil·lació per dues ànimes en pena anomenades CIU i ERC, bagasses polítiques d'un regionalisme folklòric de barretina, Barça, verges bronzejades i pronoms febles afusellats.

Els escocesos han estat, tradicionalment, un poble valent que ha maldat per preservar la seva ànima de la força dels exèrcits dels seus conqueridors. No és perquè sí que els mateixos romans, després d'avançar fins al cor del país dels scots, haguessin de replegar-se en direcció al sud de les escomeses dels "bàrbars" del nord fins al punt d'haver de construir el mur d'Adrià (the Hadrian's wall), una paret que separava el territori de l'imperi romà de l'inexpugnable nord. El mur d'Adrià, les restes del qual encara són visibles i parcialment visitables, pot considerar-se la muralla xinesa d'Europa i el primer referent nacional del poble escocès, des d'Oceà Atlàntic fins a la Mar del Nord.


La secular agressió anglesa, convertida posteriorment en britànica, va anar arraconant la llengua pròpia dels escocesos dins del seu país tot essent ràpidament substituïda per l'anglès, la llengua del dominador, la de prestigi, la mateixa llengua de prestigi que destrossen fonèticament els Nogués, els Querol, els Domènech, els Rovira, etc. quan passegen el seu patètic "Osea, Borja" passeig de la Bonanova amunt per tal de no parlar la llengua dels seus avantpassats per manca de pedigrí social.

El gaèlic escocès, varietat lingüística del grup celta de la família de llengües indoeuropees, ha estat desplaçat pràcticament de la totalitat de l'Escòcia "continental" en direcció al nord-oest del país, havent-se conservat precàriament a l'illa Skye i, sobretot, a les illes Hèbrides, on és parlat per unes 80.000 persones, la major part de les quals d'edat avançada.

Una de les espectaculars platges de la remota illa de Harris, a les Hèbrides.

Als escocesos els agrada molt la malta, un singular procés germinació i assecament dels grans de cereal que acaba a les barriques de les destil·leries que proveeixen les licoreries de diferents tipus de whiskys. No hi res al món comparable al fet de comprar una ampolla d'aquesta preuada bomba líquida; bé, sí, compar una ampolla de litre d'aigua mineral en un miratge del desert del Teneré. Resumint: Compreu-lo aquí, pagareu menys i us durarà més.

Els escocesos són éssers humans, però, sobretot esponges. La cervesa ha esdevingut la beguda nacional d'aquests éssers espongiformes pel seu competitiu preu respecte al del whisky. De fet, resulta més cara una ampolla d'aigua que no pas una llauna de pinta de qualsevol cervesa. Aquesta és una de les causes per les quals els escocesos, quan tenen set, no acostumen a obrir cap aixeta sinó la porta d'un frigorífic. Comença a resultar acceptable beure-se'n uns 3 litres a mitja tarda, abans de sortir de casa al vespre. Tot sigui per no haver de pagar més d'un parell de consumicions durant la nit. En això els escocesos i els catalans ens assemblem molt però no us podeu imaginar com podem arribar a ser d'esplèndids quan arriba l'hora de pagar...semblem bascos! Bé, aquí potser m'he passat, hehe.

La jove Amy McDonald interpretant amb un marcat accent glaswegian el seu exitós "This is the life", un retrat de la vida nocturna escocesa i del seu espongiformisme alcohòlic.

Alba, Escòcia en gaèlic, es troba en un moment molt important de la seva història. El futur del seu poble sembla ser més esperançador que no pas el nostre. I no, això no ho dic perquè la Gran Bretanya sigui o no tant intolerant com Espanya perquè això, sincerament, se me'n refot, sinó pensant en la presa de consciència popular de la necessitat d'un canvi. Permeteu que sigui una mica excèptic, en aquest sentit, respecte al futur dels Països Catalans, no pas perquè cregui que el futur model territorial europeu seguirà basant-se en unes paleozoiques fronteres artificials de disseny bèl·lic sinó per l'absència d'una voluntat popular comuna que faci possible impulsar la reconstrucció d'una de les nacions més antigues d'Europa. El temps dirà...sí...i una merda: els que haurem de dir alguna cosa serem nosaltres. Sinó, no esperem que la digui ningú.

It's a braw bricht moonlicht nicht the nicht.
Hi ha una bella il·luminada claror de lluna aquesta nit.

SAOR ALBA

Ora et labora?

No sé jo si veureu molts "rayitos de sol" quan acabeu de llegir aquest article que he elaborat a partir d'una simple consulta a les ofertes laborals que encara es poden trobar per la xarxa i que reflecteixen l'esclavisme consentit a la classe treballadora durant el que encara a dia d'avui es considera el "miracle" econòmic més important de la història contemporània espanyola (1995-2007), una insòlita multiplicació de pans i peixos les conseqüències de la qual han estat la concentració de descomunals fortunes en poques mans i el dramàtic empobriment de la classe mitjana fins a l'actualitat, un empobriment social no conegut ni tant sols en els darrers 15 anys de govern del genocida general Francisco Franco. Sense cap mena de dubte, tota una fita aconseguida en temps de dermocràcia.

OFERTA 1: Farmàcia de Barcelona busca FARMACÈUTIC ESPECIALISTA llicenciat en farmàcia. Experiència mínima d’un any. Salari: 1220 euros nets/mes.

OFERTA 2: Empresa editorial catalana cerca un REDACTOR per a una revista mensual. Persona encarregada de coordinar i supervisar els col·laboradors de la revista i editat textos i corregir errades i errates. Descripció: Persona amb alts coneixements de llengua castellana, diversitat cultural, literària, social i religiosa, temes dels quals tracta la revista. Requisits: Llicenciat amb un any d’experiència en el sector, amb capacitat de lideratge sobre un equip de molts col·laboradors. Competència en edició de textos, presentació de la informació i capacitat de síntesi. Salari: 1150 euros nets/mes.

OFERTA 3: Empresa de serveis catalana cerca RESPONSABLE DE COMPTABILITAT. Descripció de la oferta: Coordinar i elaborar la comptabilitat de les sucursals de l’empresa, així com controlar els proveïdors de la seu principal. Comptabilitzar les factures dels proveïdors, gestionar la caixa, comptabilitzar les despeses generals de les seus i efectuar-ne el control pressupostari, tancar els comptes a final de més, fer la previsió de pagament de les seus, els tancaments contables AEGAI, etc. Requisits: Llicenciat amb un mínim de 2 anys d'experiència en departaments comptables amb important volum de facturació. Experiència provada en confecció de balanços, imputació de despeses i comptabilitat pressupostària, important coneixement d’aplicacions informàtiques bancàries i programes de comptabilitat, coneixements de la normativa comptable, capacitat de treballar en equip, nocions de fiscalitat. Horari: Dll-Dv de 9:30 a 18h. Salari : 1260 euros nets/mes.

OFERTA 4: Empresa farmacèutica amb seu a Catalunya cerca ADMINISTRATIU COMERCIAL AMB ANGLÈS. Descripció de la oferta: Persona que hauria de fer feines de suport administratiu al departament, al Key Acount Manager en disseny de programes de marketing, en la col·laboració amb els equips tècnics i de vendes per identificar estratègies i programes de màrqueting i investigació de mercat. Requisits: Llicenciat en ADE o Econòmiques amb experiència en suport a marketing o en investigació de mercats i amb un nivell d’anglès equivalent a l’advance. Horari: Dll-Dv de 9 a 18h. Salari : 1280 euros nets/mes.

OFERTA 5: Bufet d’advocats de Barcelona cerca ADVOCAT AMB EXPERIÈNCIA en el sector. Descripció de la oferta: Advocat amb experiència en dret laboral i coneixements de dret mercantil. Requisits: Llicenciat en dret amb 3 anys d’experiència en dret laboral i mercantil. Imprescindible nivell molt alt d’anglès i coneixement d’alemany. Horari: Dll-Dv de 9:30 a 14:00 i de 16:00 a 20h. Salari : 1160 euros nets/mes.

OFERTA 6: Consultoria catalana en estudis d’opinió i anàlisi estratègica cerca TÈCNIC D’INVESTIGACIÓ EN ESTUDIS POLÍTICS. Descripció de la oferta: Persona encarregada del disseny i execució d’estudis político-socials diversos tant quantitatius com qualitatius. Participació en totes les fases del projecte: disseny de qüestionaris, elaboració de guió de punts, elaboració de mostres, depuració i explotació de matrius, moderació de dinàmiques de grups, buidatges, informes de resultats, etc. Requisits: Llicenciat en Ciències Polítiques, Sociologia o ITM amb experiència provada en treballs similars (investigacions socials i/o de mercat), experiència en conducció d’equips, domini d’ofimàtica i de SPSS, persona emprenedora i amb iniciativa, capacitat analítica, de síntesi i de treballar amb equip. Horari: Dll-Dv de 9:00 a 18:30. Salari : 1100 euros nets/mes.

OFERTA 7: Empresa tèxtil francesa ofereix als nous OPERARIS recentment acomiadats un contracte al seva subseu índia. Salari: 69 euros bruts/mes. No sé com es deixen prendre el pèl d'aquesta manera els francesos, menys mal que aquí tenim uns sous tant competitius.

De moment, la manca de futur laboral d’una gran part de la massa assalariada espanyola ha portat la Universidad Rey Juan Carlos (URJC) a organitzar un curs d’estiu a Aranjuez del 6 al 9 de juliol d’enguany titulat Periodismo y corrupción política, en el qual tenen previst assistir-hi la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, José Abono (president del Congreso de los Diputados espanyol), María Dolores de Cospedal (secretària general del PP), Juan Hormaechea (president de Cantabria), entre d’altres “il·lustres” xoriços de la política responsables de l’espoli més salvatge a la classe assalariada que ha tingut lloc en la història d’Espanyistan (ja us podeu anar acostumant a aquest nom de república ex-soviètica). Finalment, sembla ser que l’URJC ha declinat la invitació que havia fet a l’ex-alcalde de Marbella, Julián Muñoz, perquè fes una ponència, davant la forta polèmica generada arran del centenar de causes pendents que encara té per corrupció i delictes urbanístics.

Julián Muñoz, a la sortida del jutjat, aclamat per trossos de carn de canó electoral.

Es preveu una nodrida assistència d’autoritats polítiques al curs. Res d’estrany, tenint en compte el seu únic interès per aprendre a ser corruptes eficients i discrets. Caldrà veure quines són les àrees d’estudi que es tractaran, però tot apunta que els blocs principals d’aquestes jornades seran la corrupció, l’extorsió i el xantatge, virtuts tant valorades pel aiatol·làs del poder polític i econòmic d’aquest país i malauradament tant admirades per bona part de la població intel·lectualment indigent que encara es creu el conte de la lletera pel qual pot acabar esdevenint rica invertint en grans de sucre, aquella massa amorfa que se sent important en el moment de dipositar a l'urna la seva mediocritat en qualsevol erecció d'aquesta farsa anomenada democràcia com a pura estratègia de màrqueting.

No és que plogui., és que us pixen a la cara i no us adoneu.

El merescut hostiot en tota regla que està a punt de colpejar (en els propers mesos i fins a la caiguda en picat del 2010) l’economia d’aquest país èticament i intel·lectualment indigent (el que ha passat fins ara són simples carícies en comparació amb el que encara ha de venir) ha propiciat que milers de persones aturades sense estudis que fins fa poc temps cobraven més de 2000 euros al mes bronzejant-se a l'obra, instal·lant tuberies, transportant mobles o mirant-s'ho tot plegat amb un escuradents a la boca, s’hagin adonat de la necessitat de formar-se. Ja és massa tard si el que es pretén és treballar en el país d’Europa amb la ràtio més elevada d’universitaris per cada 1000 habitants. Precisament si alguna cosa li sobra a l’obsolet teixit productiu d’aquest país són titulats universitaris (mileuristes o aturats), més quan una part dels que encara es troben en actiu seran acomiadats de les empreses per les quals treballen en els propers trimestres, empreses que han funcionat mentre el sistema bancari les ha anat alimentant a base de concedir-los uns crèdits amb una alegria que no tornarem a veure els qui encara tenim ús de raó, que no som gaires, val a dir-ho. Molta de la gent que s’està quedant a l’atur no tornarà a ser absorbida pel teixiu productiu d’aquest país així que, o aquesta decideix emigrar a d’altres països amb millors perspectives de futur (qualsevol de l'hemisferi nord del món menys els EUA i el Regne Unit) a la recerca d’alguna oportunitat laboral, o aquest país acabarà batent el rècord de criminalitat i delinqüència (vehicles cremats a la via pública) dels països que formen l’OCDE.

Previsions de l'evolució de l'economia espanyola segons Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull.

Mentrestant, la població seguirà repetint fil per randa, com un lloro i sense cap mena de coneixement del que està a punt de succeir, la propaganda llançada per la partitocràcia segons la qual l’economia s’està començant a recuperar per la via de la metàstasi que ha acabat amb ella. Ara toca vendre l’esperança en què l’aixeta del deute (ups, perdó, volia dir del crèdit) tornarà a fluir, vendre la idea que el miracle és possible. Es tracta de guanyar temps de cara als successius compromisos electorals (ara toquen les europees) i de generar muntanyes de deute públic a les generacions futures per finançar projectes que no serviran per reactivar absolutament res mentre la gent comença a sortir corrent dels supermercats amb llaunes de conserves precintades dins de les butxaques. Tant de bo la bufetada que ens estem a punt de fotre servís per despertar la societat del seu somni de conte de fades. En fi...és normal. En el regne dels cecs el borni és el rei.

ORA ET LABORA?

No... labora et ora : treballa i resa.

Proximitat i llunyania

Si féssim una enquesta i preguntéssim als seus destinataris d’on es senten les seves respostes de ben segur que serien d’allò més variades. En un món tant globalitzat per la relativa facilitat amb què podem conèixer societats llunyanes la resposta a aquesta pregunta no hauria de tenir, aparentment, gaire transcendència. De vegades, les persones deixen la seva terra per anar a estudiar a fora, per treballar-hi o, simplement, per començar una nova vida, cansades d’una monotonia de sobres coneguda, fruit de la desesperació de qui somia en quelcom més que en sobreviure o, també, motivades per la necessitat d’un canvi. Se’n van lluny, amb la il·lusió de trencar amb el passat més recent i començar una nova etapa lluny de casa. És comprensible, doncs tots tenim o hauríem de tenir el dret de poder viure una vida més plena on ens plagués sense haver de viatjar amagats en el tren d’aterratge d’un avió, en la coberta d’una pastera o haver de mostrar un passaport a cada moment. Els que hem viscut a l’estranger sabem però que, per molt positiva que sigui la integració en la societat d’acollida, mai acabem de sentir-nos complemament d’un lloc del qual ens manquen els nostres referents més importants, no pas perquè els ciutadans de la terra d’acollida ens facin sentir estranys (que, de vegades, passa) sinó perquè hem assimilat uns lligams emocionals molt forts respecte al que són les nostres arrels. És llavors quan, en la distància, malgrat no haver de condicionar la nostra existència a la pertinença a un determinat lloc, percebem la necessitat de sentir a prop la gent que de veritat ens importa, aquella que hem deixat enrere en el nostre viatge i amb qui hem establert els vincles més estrets.

Un dels camps més sensibles de la nostra vida és el de les relacions que establim amb els altres, sobretot amb les persones que realment ens importen, ja sigui perquè haguem crescut amb elles des de petits o perquè les haguem anat coneixent de més grans. Aquestes relacions acostumen a ser molt gratificants encara que no estan lliures d’incomprensió, friccions i, fins i tot, conflictes que cadascú gestiona segons la seva rutina de conducta interpersonal. Els valors de l’amistat i l’afecte són profundament desitjats en les relacions interpersonals però esdevenen, alhora, molt fràgils en el temps que ens ha tocat viure. És per això que mereixen que els dediquem esforç i perseverança per tal que aquests no només es mantinguin sinó que millorin al llarg dels anys. Amb una mica de paciència, esforç i humilitat es pot aconseguir, i prou que val la pena. Em considero poc capaç d’explicar què és la felicitat partint de la premisa que crec que aquesta és una de les preguntes més difícils de respondre pels humans que existeixen, però estic prou segur com per afirmar que aquesta no cal buscar-la fora sinó tant sols aprenent a mirar endins i reconeixent-la, encara que això pugui sonar a dogma de fe, hehe. És llavors quan ens adonarem que allò que volem es troba més a prop del que ens pensem.