De Filesa al Nou Sardenya

Tothom hi està emmerdat i qui no ho està n’és còmplice per la seva pertinença a l’aparell partitocràtic neofranquista que porta ja més de 30 anys robant la societat civil amb un inacabable currículum de “pelotazos”.

Només en el darrer mes hem assistit a diversos escàndols que, a hores d’ara, ja només escandalitzen als burros. Primer va ser el descobriment de la trama del cas Gurtel al País Valencià on han resultat afectat molts càrrecs del PP, inclosos el president Francisco Campos i la faraona de la ciutat de València, la Rita Barberán. Després es va destapar tot l’afer del Palau de la Música, amb el desviament de fons públics i d’altres tipus de delictes per part d’en Millet i en Montull i de la relació de la Fundació Trias Fargas, controlada per CyU, amb part dels diners. Uns dies després ens llevàvem amb els casos d’alcaldes pertanyents a la bicèfala organització criminal PP$oE, que havien aprofitat els seus anys a l’alcaldia per a enriquir les seves respectives famílies a costa de dilapidar fons públics municipals.

Els bartus, el luigis i companyia del cas Pretòria afecten alcaldes, regidors d’urbanisme, empreses immobiliàries i de la construcció, militants de CYU y el P$oE de Catalunya, etc. Fins i tot el gerent de l’Incasòl, empresa púbica controlada per la Generalitat, està imputat. Milions d’euros dels contribuents han estat destinats a cobrar comissions milionàries i a desenvolupar activitats de blanqueig a través de societats que tributen en paradisos fiscals.

La muntanya de merda és tant gran que és impossible continuar amagant-la sota l’estora. El P$oE i CYU prometen expulsar del partit els bocs expiatoris inculpats. Evidentment, això els surt molt més a compte que no pas arriscar-se a què algú amb capacitat per fer-ho estiri de la manta, la qual cosa esquitxaria l’estructura partitòcrata sencera des dels seus fonaments.

L'exfaraó de Catalunya Jorge Puyol donant suport al seu alumne Arturo Mas.

No en sabies res de la merda que hi havia a l'ajuntament que vas presidir durant tants anys, Manuela? Perdona, però això no s'ho creu "ni tu madre".

Ara que ja no s’escapa a ningú mínimament inquiet que aquest país es troba a un pas de declarar-se al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, en absoluta fallida econòmica, els criminals d’aquest sistema corrupte fins al moll de l’os s’afanyen a robar tot el que encara poden abans no hagin de venir institucions estrangeres a intervenir en un país arrasat pel deute. Un país a qui se li han estat concedint préstecs a qualsevol inconscient mileurista que volia invertir en maons al mateix temps que aquests eren denegats a emprenedors que necessitaven suport per al desenvolupaments d’idees empresarials innovadores. Un país on hi ha professionals que, des de mitjans dels anys 80, encara esperen el cobrament de factures impagades pels ajuntaments. Un país on, a dia d’avui, amb una seguretat social està començant a deixar de pagar les factures farmacèutiques, així com cada vegada més ajuntaments les nòmines dels seus funcionaris.

Miguel Panceta, portaveu de la sucursal del P$oE a Catalunya. Perquè no parles públicament de la morositat dels ajuntaments que "trinqueu" vers els professionals que encara esperen cobrar per feines fetes als vostres feus fa més de 25 anys?

El deute púbic espanyol és incol·locable perquè a l’exterior ja no hi ha ningú que el vulgui, malgrat que el maniquí de la menestra d’economia espanyola es dediqui a fer de comercial intentant vendre un paquet bomba amb regust porcí meit in jpein.

De fet, fins i tot el Banc Central Europeu està imposant condicions de transparència a l’estat espanyol en el seu pla indiscriminat per salval el cul a entitats financeres completament insolvents però que concentren un gran nombre de càrrecs polítics en els seus consells d’administració. L’anomenat FROB és l’espoli social més salvatge que s’ha conegut en dècades, un pla per intentar salvar al preu que sigui un sistema financer que es troba virtualment en fallida. Els delinqüents de la política pretenen salvar les caixes d’estalvis, especialment aquelles en les quals ja fa anys que n’ocupen la presidencia que són, curiosament, les més insolvents. Serà potser perquè els delinqüents polítics tenen menys classe que els seus homòlegs financers a l’hora de birlar tot el que es troba al seu abast?

Qui us escriu ha tingut un somni. Un somni basat en el despertar de la massa de pizza, en l’ira del poble i en una depuració de responsabilitats que hauria de fer possible l’establiment de la democràcia com a sistema polític. Com a gracienc, crec que el camp del Nou Sardenya seria el lloc idoni per a iniciar aquest canvi fonamental que permeti obrir-nos la porta a un altre món. No esperem que ningú obri la porta per nosaltres. Només cal que desperteu de la vostra amnèsia televisiva i sigueu conscients d’una punyetera vegada que sou els qui teniu el poder d’obrir-la i, fins i tot, d’esbotzar-la.

La festa de la confiança

La Barcelona dels brots verds d’optimisme amfetamínic s’ha llevat amb la intenció de prendre les mesures que siguin necessàries per tal de reocupar les desenes de milers de ciutadans aturats que estan començant a robar la càmera del bonifaci de Groningen, el bolso de la nipona o els eurodòlars de la descerebrada d'Alabama amb ganes d'aprendre mariachi que passeja les seves pertinences pel centre de la ciutat com si fos un mostrari. Amb l’ànim de reduir al màxim possible la pobresa visible als carrers, l’entitat local amb més anys d’experiència en l’art ibèric del robatori i l’espoli, l’Ajuntament de Barcelona, ha decidit ficar-hi fil a l’agulla en aquesta delicada situació i redissenyar una estratègia que permeti acabar amb aquest desgavell delictiu.

La marca turística Made in Barcelona ficant el fil a l'agulla al davant del mercat de la Boqueria, un lloc de fervent activitat econòmica on es pot trobar la pinya tant colada com enculada.

En primer lloc i, partint de la premisa que s’apropa el Nadal (Blàsfèmia!!! D'aquí a no gaire a les escoles s’obligarà a parlar els nens en termes de vacances d’hivern i vacances de primavera), el carismàtic i humil alcalde de Barcelona, l’excel·lentíssim Jorge Heredero, ha decidit incrementar un 60% els sous dels alts càrrecs d’aquest modest hay-untamiento, tenint en compte que la majoria tenen serioses dificultats per arribar a finals de mes. Comissionats de l’alcaldia (s’incrementen en 5, passant de 9 a 14 en el darrer any), consellers de districte (10 a dedicació exclusiva i 50 a dedicació plena: pura riquesa semàntica municipal), delegats (4), gerents i altres tipus de càrrecs vitals per al funcionament celestial d’aquesta màquina perfecta de projecció internacional anomenada Barcelona patiran molt d’estrés a partir d’ara per tal de romandre a l’alçada d’aquest increment, que inclou paral·lelament un augment exponencial de les seves responsabilitats a l’ajuntament de la ciutat, com suposa el fet d’haver-se de proveir d’un vestuari divers i car, i el d’aprendre a modelar el rictus facial fins a semblar preocupats crònics per la realitat social del país a través de l’expressió dels seus ulls (els del davant), mentre dos edificis de la plaça de Sant Jaume continuen allotjant els bordells més higiènics del país des d’on els suposats càrrecs electes esdevenen, directament, en erectes.

Càrrecs erectes, més atractius des d'un punt de vista de màrqueting erectoral pel que fa a la seva gestió de diner púbic.

L’alcalde també ha fet nous contractes d’alts càrrecs (en pot escollir fins a 350). Un d’aquests és el que ha ofert a una exionqui que fa poc temps encara es punxava pels carrers del casc antic i passejava la seva indigència demanant almoina al davant d’un institut del Raval on els nanos feien servir amb els colzes uns nous portàtils subministrats per una empresa privada anomenada Departamén d’Edhucasió i pagats amb part de la jornada que milers de mestres i professors havien deixat de cobrar a partir de l'1 de setembre d'enguany.

Exemple de marginació social: Adreçar-se a una graderia i que ningú et miri.

És tot un detall que l’ajuntament es preocupi pel futur de les persones la desgràcia de les quals els ha fet caure en la desesperació en algun moment de la seva vida, tot i oferint-los la possibilitat de reinserció a la societat amb un sou anual de 90.000 euros que els permeti pagar un lloguer en algun lloc que quedi una mica més aprop de la Plaça dels Dos Bordells que no pas Ciutat Meridiana.

Germana de la dona d'algú a qui li diuen príncep.

Aquesta expobra de solemnitat ocupa des d'ara mateix un nou càrrec a la “Subdirecció de Projectes del Departament de Relacions Internacionals” (recordar des d'aquí una proposta insubmisa: projectar milers de litres de pixums autòctons pels carrers de la ciutat per tal que el turisme que sustenta una bona part del negoci triler municipal s'enfonsi). Diuen que s’encarregarà d’enfortir els vincles amb l’Àsia i el Pacífic. Tindrà feina a l’hora d’encarregar als talibans les comandes d’opi per als caps visibles del club del fumadors de narguilé giliprogre.

Dossiers de feina acumulats al despatx de l'alcalde Jorge.

El bordell de la part baixa de la plaça de l’antic fòrum romà s’ha afanyat a dir que no ha estat triada a dit. Qui s’empassi això del dit de la mà és un ingenu innat. La resposta potser cal buscar-la en algun altre dit, un d’aquells que acostumen a penjar d’entre les cames i a incorporar un minúscul cervell.

El somni d'un vident fet realitat. Si el mestre Orwell aixequés el cap...

Habitatge social. El pis de mostra... que ho demostra.

VISCA, VISCA, SOBRE VISCA BARCELONA !

Yes, We can

Imatge d’Hiroshima poc després de la deflagració atòmica.

Agost de 1945.

Bombes experimentals de napalm al Vietnam.
Juny de 1972.

Cap-rapada (soldat) somrient al costat d’un cadàver a Abu Graïb (Iraq). Febrer de 2008.

Estats del món actualment amb disponibilitat d’armament nuclear.

Avui finalitza la setmana de l’humor, la que m’ha provocat mal de mandíbula de tant riure. El president de l’Estat més podrit del món, Barack Obama, ha estat premiat amb el premi Nobel de la Pau per un grup de yonquis escandinaus al servei del suborn. Avantatges de ser reconeguts acadèmics, malgrat que tinguin la integritat més arrugada que els seus membres o, d’altra banda, duguin un xut d’anfetamines al damunt considerable.

Acadèmics suecs deliberant.

Ahir es va difondre informativament que els fons públics desviats per Fèlix Millet i Jordi Montull a algunes de les seves empreses (la resta de fills de puta aniran sortint en els propers dies, com els bolets de muntanya), havien servit per finançar les campanyes de diversos partits polítics a canvi de favors. Us podeu imaginar l’orgasme de confirmació espiritual que m’inunda quan sento notícies com aquesta pronunciades des de qualsevol mitjà d’incomunicació de masses de pizza. El fet de percebre que pràcticament tot el que envolta el funcionament d’aquest sistema està cobert per una capa de merda de gruix descomunal és quelcom tant evident que quan algú pertanyent al 90% de la massa social invident m’acusa d’excèptic (els optimistes de la ignorància en diuen “pessimista”) em resulta francament difícil evitar el riure. Cas a part mereix la partitocràcia alada opositora, assídua de mariscades, paelles i sobrenoms que recorden el del personatge principal de la pel·lícula "Il padrino", interpretat magistralment per Robert de Niro. La muntanya de merda esquitxa la plana major dels partitòcrates alats valencians (bé, això de valencians és un eufemisme) i gallecs, inclosos l'ecs-president espanyol José María Aznar i el seu gendre, Alejandro Agag. En aquest cas no passarà res perquè a la monarquia cocotera d'Espanyistan no passa mai res.

Fèlix Bitllet el 2008 en la commemoració del centenari del Palau de la Música Catalana, acompanyat pel cacic local Jorge Heredero.

La massa il·lusa encara creu en l’honradesa d’aquesta colla de mafiosos mangants que són situats al poder per desenes de milers de retardats mentals, i no m’estic referint als qui tristament pateixen algun tipus de retard per factors genètics (aquests són molt més intel·ligents que els altres) sinó als éssers unicel·lulars que encara, a dia d’avui, s’empassen el conte de la lletera signat pel clan dels analfabets (els llestos, és clar) pel qual el món es regeix per valors com l’ètica, l’amor o l’altruïsme i passegen la seva indignitat votant criminals disfressats al darrere de l’etiqueta d’unes sigles, malgrat l’evidència de corrupció generalitzada. És clar que mentre continuï havent-hi gent acceptant que l’aparell partitòcrata de l’Estat desgarri analment (*) el seu mateix recte i el de tota la seva família amb un bat metàl·lic de punxes, al mateix temps que la condició delictiva del qual fa desaparèixer la fina línia divisòria entre la classe mitjana i la misèria més absoluta, la sucietat seguirà sense moure cap més dit que aquell que li penja d’entre les cames o de l’espatlla.

Mentrestant, reflexionem al voltant de la pel·lícula Ditrict 9, l’original trama de la qual supera en ficció a produccions mítiques del gènere com Alien o Star Wars. Realment creieu que quatre extraterrestres amb un mínim d’intel·ligència no es suïcidarien davant la necessitat de fer aterrar la seva nau sense possibilitat de retorn al seu planeta en aquest manicomi anomenat La Terra? Abans, ja us ho dic jo, s’hi enclastarien.

"Ho estàs fent molt bé, Obama, segueix així, i recorda els favors que ens deu el teu partit per haver-te permès arribar a la presidència del govern". Això és el que diuen els caps del poder mundial: una cinquantena d’entitats financeres i poc més de deu famílies multimilionàries, la majoria de les quals pertanyent a la banda de la quipà.

David Rockefeller, membre del club Bilderberg.
Congratulations, Mr.Nobel. Yes, We can.

(*) Una salutació als lectors i lectores amants del sexe anal en sentit no-metafòric d’aquest bloc.

Amb el cor a la mà

Kòdul, grup bagenc nascut el 2005 a l'institut de Sallent. Des d'aquí, com sempre, donant suport a les joves promeses.

Aquest article pretén parlar una mica d’una ciutat que tindré ocasió de conèixer amb un mínim de profunditat fins a l’estiu de l’any vinent i en la qual he establert la meva residència de forma intermitent.

Manresa és una ciutat mitjana de l’interior de Catalunya. Capital de la comarca del Bages, es troba a l’anomenat Pla de Bages, un territori pla lleugerament ondulat. La comarca es situa entre la Muntanya de Montserrat (sud) i el pre-Pirineu (nord); entre el relleu tabular de l’altipla alt segarrenc (oest) i el Moianès a l’est.

Abadia benedictina de Sant Benet (s.X-XIII), recentment restaurada, situada al terme de Sant Fruitós.

Situada a la confluència dels rius Llobregat i Cardener, la ciutat presenta una orografia urbana marcada per l’existència d’alguns turons. El seu pes demogràfic (70.000 mil habitants) respecte al seu entorn geogràfic la converteixien en una capital important de l’interior del país malgrat l’absència d’infraestructures de comunicació característiques de societats més desenvolupades.

La distància de 65km que la separa de Barcelona és coberta pels ferrocarrils espanyols en un temps d’1 hora i 15 minuts, mentre que els ferrocarrils catalans triguen fins a 90 minuts a cobrir el trajecte entre ambdues ciutats. L’excusa institucional de convertir una línia com aquesta en una mena de metro que s’atura cada dos per tres al llarg del Baix Llobregat va ser, en el seu moment, perfecta, si tenim en compte el traçat de via única existent encara entre Monistrol i Manresa. Si us dic que el 1991, amb només 15 anys, vaig cobrir amb bicicleta de muntanya una distància idèntica a la que hi ha entre Manresa i la capital catalana en 3 hores i mitja, podeu calcular la velocitat de l’estratosfèric tren a dia d’avui.

El tren de vapor, funciona encara com a tren turístic entre Martorell i Monistrol.

Les comunicacions viàries no són gaire millors. Les úniques alternatives a l’autopista de peatge que ve de Terrassa són tot un seguit de carreteres sinuoses. Fa uns anys que es va inaugurar l’eix transversal, una infraestructura viària que va ser inaugurada amb l’ànim de descentralitzar la xarxa viària catalana tot comunicant Lleida des de Cervera amb Girona sense haver de passar per Barcelona, a través de Manresa i Vic, i amb l’ànim de tranquil·litzar una mica la prepotent consciència centralista barcelonauta. L’eix és una carretera ampla d’un sol carril per cada sentit amb carrils d’acceleració puntuals, una carretera decent considerada pels encarregats d’inaugurar-la com l’autovia de l’interior de Catalunya. Si haguessin construït un vial menys infernal per a la circulació de turismes aquest seria avui en dia de peatge, evidentment.

Retrats costumistes de l'Eix.

Els edificis més notables són el Pont Vell (d’origen romà), l’edifici de la Seu (d’estil gòtic religiós), l’Ajuntament (d’estil barroc) i l’antic Casino (d’estil modernista).

La façana principal de l'Ajuntament.

La Festa Major es celebra a l’agost, on el correfoc hi té un lloc destacat. El 21 de febrer té lloc la Festa de la Llum, considerada una festa major d’hivern, en la qual es commemora, segons la tradició, el misteri de l’arribada d’una llum des de Montserrat a la ciutat. Espero poder resoldre aquest misteri, sigui amb actitud mística o entre bidons de ratafia.

Amb el vostre permís, em retiro a la meva estança. M’espera la minuciosa feina de reescriure les Bases des del que imprecisament s'anomena el cor de Catalunya, amb el permís de la llegenda viva de la mitologia manresana: Chichi Creus. Prometo no defallir mentre la salut m’ho permeti.

Batecs de Guanajuato

El passat mes d’agost va tenir lloc l’estrena de la que part de la crítica mexicana considera una de les millors produccions cinematogràfiques del país dels darrers temps i que aviat arribarà als cinemes del nostre país menys avesats a la projecció massiva de porqueria epilèptica hollywoodiana.

“El estudiante” és la història d’un grup de joves i un senyor de 70 anys anomenat Chano (Jorge Lavat), que s’inscriu per primera vegada a la universitat per estudiar Literatura. La seva actitud quixotesca farà possible trencar amb l’aparent manca de comunicació generacional i afavorirà un punt de trobada de costums i tradicions diferents. Els personatges compartiran desitjos, ensenyaments, amistat i hauran de superar plegats les diferents proves de la vida. “El estudiante” és una pel·lícula lacrimògena però no estrictament melodramàtica sinó plena de valors, que mostra el significat de la vida, l’amor i l’experiència.

La pel·lícula, dirigida per Roberto Girault, està rodada íntegrament a la ciutat universitària de Guanajuato, declarada Patrimoni de la Humanitat. La cinta reflecteix l'actual Guanajuato, d’aspecte neoclàssic, sorgida arran dels desastres naturals que van arrasar amb l’antiga ciutat colonial, fundada al s.XVI amb l’inici de l’explotació d’or i argent de la mina de La Valenciana. La pel·lícula ens parla amb un toc didàctic de la necessitat de restar sempre oberts als sentiments humans autèntics i de pensar que l’hàbit d’estudiar no entén d’edats.

“El Estudiante” (Mèxic, 2009). Direcció: Roberto Girault. Intèrprets: Jorge Lavat, Norma Lazareno, Daniel Martínez, José Carlos Ruiz, entre d’altres. Música: Juan Manuel Langarica.

Favors portàtils

Els reis mags han tornat. No som a dia 6, ni tant sols al gener, però tant se val. En aquesta paròdia de país qualsevol data és bona per tal que els patges de la política continuïn repartint il·lusió entre els més il·lusos, que continuen sent la majoria. Xecs nadó, ajuts de tot tipus per comprar peces de museu com a béns de consum (automòbils), promeses de pujades de salaris i pensions mínimes, subsidis de subsistència, beques, subvencions... i portàtils, molts portàtils. Sí, aquesta és la darrera mesura del Departamenh d’Heducashió per poder incloure en el discurs futur de la situació de l’educació que el fracàs de l’escolarització en aquest país no va tenir res a veure amb un dèficit tecnològic de l’alumnat. Milers de portàtils seran repartits pel patge Ernesto Maragal al començament del nou curs escolar. Els pares hauran de pagar la meitat de l'import mentre que de l’altra meitat se’n farà càrrec la Generalitat, que els pagarà a l’empresa distribuidora PromoCaixa, del grup La Caixa. Els ordinadors seran de la marca Toshiba, una firma que no és precisament de les més econòmiques en portàtils.

L'aristocràcia espanyola amb ulleres d'Armani cantant l'himne de la Internacional a Rodiezmo (Lleó). D'esquerra a dreta: JLR Zapatero (1960), llicenciat en dret i membre del partit des del 1979. Leire Pajín (1976), llicenciada en sociologia i membre del partit des d'abans que li sortissin de llet (les dents) i Bibiana Aído (1977), doctorada en ADE i membre del partit des del 1993 (tenia 16 anys). Queda clar que per arribar a ser algú al sud dels Pirineus hi ha coses que s'han d'haver mamat des de petit.

Eren necessaris els portàtils? No, segons la lògica i el sentit comú de qualsevol que tingui una idea prou ben configurada de les causes socials i econòmiques que fan que el nostre sistema educatiu sigui un fracàs. Sí, segons la lògica dels qui deuen favors. En aquesta vida gairebé tot té una explicació. La Caixa finançarà, evidentment a crèdit (ja vaig dir en el seu moment que el bancari és un negoci insolvent per la naturalesa), l’encàrrec de la Generalitat que és, de llarg, el seu client més morós, infinitament més que qualsevol particular entrempat insolvent. El P$oE-Psc té un deute impagable amb La Caixa, de la mateixa manera que d’altres partits polítics el tenen amb aquesta o d’altres entitats financeres, que els financen malgrat saber que aquests no podran tornar el deute. Llavors perquè les entitats financeres consenteixen els capritxos d’institucions públiques insolvents ? Molt fàcil. Perquè el poder polític i financer es retroalimenta a base de favors mutus, perquè el poder econòmic necessita del poder polític per legislar a favor dels interessos del capital. Parlant en llenguatge col·loquial perquè tothom ho entengui: perquè des del 2004 el P$oE-Psc ha arribat a acords de condonació d’una part del seu deute amb diferents entitats financeres per un valor superior als 40 milions d’euros.

Estafadors i ludòpates jugant a un monopoli amb la caixa buida.

Populisme demagògic pur i dur practicat des d'un "govern" que no té ni per pagar els rotllos de paper higiènic del vàter del president però que segueix llençant els diners a base d'acumular deute i més deute públic, la ruïna econòmica d'un Estat que, no només ha robat el poble, sinó que a sobre li passarà la factura. És clar que mentre els uns segueixin aparentant que els quadren els comptes mentre els altres es presenten vestits de reis mags llançant bitllets pintats amb llàpissos de colors a la població afamada des d’un helicòpter, seguiran mofant-se dels qui defineixen (i amb raó) com a pobres gilipolles: els seus votants. Ja som al setembre. Tothom assegut i amb el cinturó ben cordat perquè després dels brots verds de marihuana ara sí que comença la trompada. El que hem tingut fins ara, això que s'ha anomenat d'una manera paranoica com a crisi, no han estat més que pessigolles. Nosaltres som els més vulnerables a aquesta bola de merda que la paranoia creditícia ha permès crear i engreixar, una bola que se'ns llança al damunt i que va massa embalada com perquè ningú la pugui aturar. Bona nit i bona sort.

“Menys ordinadors a les escoles i menys alumnes per aula seria una bona solució, però això no ven. Senyor Maragall, deixi de justificar el seu sou i crei coses que serveixin als estudiants.”

Comentari d'una alumna de 4t d’ESO al diari Avui el diumenge 6 de setembre.

Doctor, no sé què em passa

Tema principal de la banda sonora de la pel·lícula alemanya

Der Untergang (l'Enfonsament).

L’altre dia, algú que està interessat a comprar un habitatge em comentava que pisos de 300.000 euros se’ls havia trobat rebaixats, com a molt, en 30.000 euros i que, per aquest preu, no trobava res decent. Em comentava també que tot continua igual i que, a propòsit de comprar o llogar, si els preus fossin més econòmics el normal seria comprar perquè llogar, segons aquest algú, és llençar els diners. Jo li vaig seguir el joc sense exposar-li el meu punt de vista, entre d’altres coses, perquè no us podeu imaginar el cansat que arriba a ser fer pedagogia constantment en un país tant farcit d’amebes cerebrals capaces de pagar el que calgui delirantment per un sostre com si la paraula "inversió" hi estigués associada, això sí, amb el consentiment d’uns temeraris mecenes a punt de fer fallida en cadena: el sistema financer espanyol.

L’error greu de partida és creure que si els preus fossin més raonables el més normal seria comprar perquè llogar és llençar els diners. Anem a veure. Si els preus fossin més raonables seria perquè és possible llogar un habitatge en condicions a un preu raonable màxim de 10 euros/m2 en una gran ciutat (inferior en d’altres zones) i perquè la compra d’un habitatge està cosida a impostos, a més de deduir fiscalment zero euros en la declaració de la renda. Llogar no és llençar els diners, el que és diferent a pagar en aquest país de porqueyolovalgos (concepte popular espanyol per designar un estafador anònim) un lloguer desorbitat a un cipotecat esclau d'un banc que ha d'afrontar el pagament d'una lletra impossible des d'una habitació de la llar dels seus progenitors i que pretén que se la paguis tu per un pis on, en la majoria de casos, encara li has de refer el bany i la cuina. El que és llençar la ment i la dignitat individual i col·lectiva directament per la tassa d’un vàter ha estat, i continua sent, mantenir la idea de comprar tard o d’hora, a aquests preus o a d’altres, així com demanar als llogaters una renda abusiva per pisos que necessiten, sovint, de reformes integrals. Una majoria social segueix estant malalta de propietaritis, una malaltia desconec si incurable però, com a mínim, de pronòstic reservat i de tractament molt lent. On no hi arriba aquest virus hi arriba l'afany de voler aprofitar-se dels altres demanant quantitats desorbitades per viure de rendes, un comportament característic d'individus paràsits l'objectiu dels quals és aprofitar-se de la ignorància de qui no té ni la més mínima idea del preu de les coses sense haver de declarar ni un euro. Aquest és el reflex d'una societat decadent governada en un racó de món per un règim talibà anomenat P$oE-Psc, amb el consentiment de la resta d'empreses tribals que forniquen el Parlament cada vegada que gosen trepitjar-lo.

Què és el que li pot passar a aquesta paròdia de país si aquest no experimenta una deflació generalitzada del preu de béns i serveis, principalment dels sectors més inflats per bombolles, com és el preu de compra i de lloguer d’habitatges? Doncs bé, l’únic que passarà serà que la societat d'aquest país s'acabarà d’enfonsar en la misèria al mateix temps que Barcelona es consolidarà durant molts anys com la nova Mogadiscio del nord d’Àfrica.

Caldrà popularitzar la ja està instaurada cultura piratesca per abolir la de la il·lustració cipotecària?

L’única solució a aquest carreró sense sortida cimentat per polítics comissionistes, constructores, promotores, bancs i caixes, mitjans d’incomunicació de masses de pizza, trossos de carn amb potes integrants de l'anomenda "societat" civil, etc. és l'enfonsament dels preus dels béns immobles, així com la no-disponibilitat de crèdit, que no hauria de tornar mai més als nivells que s’ha estat concedint en els darrers 15 anys (els últims 7 dels quals a insolvents en potència per part del sistema financer i amb el consentiment d'una administració pública els principals responsables de la qual haurien de ser engarjolats per part d'un poder judicial independent que no tenim). El crèdit, com l'hem conegut, no ha de tornar mai més i encara menys en un país com aquest on encara hi ha milions de malalts esperant que s’obri no sé quina aixeta per cipotecar la seva misèria ètica. El millor que pot fer ara mateix qualsevol jove català amb estudis superiors, sense feina i que no estigui lligat de mans i peus per cap obligació ineludible és EMIGRAR a qualsevol país del centre i nord d’Europa on s’hagi actuat amb una mica de previsió i on la majoria social, com a mínim, no estigui malalta d’aquest mal crònic anomenat propietaritis. Qualsevol país de l’Europa dels 15 exceptuant Irlanda (el tigre Celta, que tornarà a convertir-se en exportador net d’immigrants, com sempre ha estat) ofereix millors perspectives o, com a mínim, aquestes són menys nefastes que les de la monarquia partitòcrata batxillerada ibèrica (sense Portugal).

Visió nocturna de la porta de Brandenburg (Berlín).

No parlo de prohibir la propietat sinó de l’establiment d’un canvi de model que desvinculi, d’una puta vegada, la satisfació d’innecessàries foteses materials de la necessitat d’endeutar-se. No parlo de fer inaccessible un habitatge de compra a ningú sinó de tornar a fomentar la cultura perduda de l’estalvi i de l'esforç, desincentivada des de fa més de dues dècades pels ludòpates de la política, per a permetre la propietat només a qui pugui permetre’s el luxe de pagar-la al comptat. Sí, com ho llegiu: el dret a un habitatge en propietat és un luxe i, com a tal, només es pot pagar amb els estalvis d'anys treballats. Bogeria? Noooooo, ja veuríeu llavors quin seria el preu raonable d’un habitatge. Mentrestant, els malalts de propietaritis aguda d'aquest país (la majoria, mileuristes o aturats) seguiran veient els alemanys, els suecs, els danesos, els holandesos, fins i tot els francesos, etc. com a uns freaks estranys als quals els agrada cagar en vàters o cuinar en fogons que no són seus. Quina subcultura la d’aquests bàrbars!

Obra del Plan E, promogut per l'ajuntament de Torrejón de Ardoz (Espanyistan). Construcció d'una rèplica de la porta de Brandenburg. Empresa adjudicatària de les obres: Paisajes Sostenibles, S.L. No és cap muntatge. Trobeu gaire diferència entre això i l'exemple d'economia de substistència que precedeix la darrera imatge? Temps al temps.

(*) La propietaritis afecta indiferentment a homes i a dones. Parlant de dones, permeteu-me que m'organitzi l'agenda per tal d'atendre personalment al meu consultori totes i cadascuna de les discrepàncies femenines que he rebut respecte a l'últim article titulat "Crònica sonorenca". Sort en teniu els qui, com jo, sabeu el que voleu. El meu comentari, però, anava dirigit a les persones adultes, tant homes com dones, que no saben el que volen, en forma d'un text provocador generalista àcid amb un toc d'humor. En aquest espai no estem ni estarem mai per ofendre ningú sinó per despullar la realitat, sense sexismes ni pèls a la llengua (no penseu en el color rosa del text perquè aquí ens en fotem de tot). Gràcies a l'avançada per la vostra comprensió.

Crònica sonorenca

Home seri pescant a Punta Chueca.

Si algú té ganes de conèixer l’infern abans de morir només cal que viatgi a Sonora a l'estiu, malgrat l’abundor d’aires acondicionats sense els quals resulta impossible dormir durant les nits. L’infern sonorenc és un territori incomprès, de pas per naturalesa, en el qual ni els autòctons s’acaben acostumant mai al pinchi calor que fa des del més d’abril fins a finals de novembre. Aquí es pateixen temperatures màximes absolutes de 50ºC a l’ombra i mitjanes mínimes de 30º durant la nit. L’aire de Sonora no es respira sinó que et crema. Es tracta d’un aire que no té res d’envejar al del desert xilè d’Atacama, considerat el més extrem del món.

Litoral septentrional de Sonora, a la zona de contacte amb el desert d’Altar.

Un penjat gracienc de ruta pel sud de la Sierra de Sonora, a prop d'Álamos.

Sonora és un territori que van arribar a conèixer bé els catalans. La Companyia de Voluntaris de Catalunya hi va ser a la segona meitat del segle XVIII. Una part de la companyia va creuar Sonora de sud a nord per arribar a l’Alta Califòrnia mentre que alguns d’ells van establir-se en petits pobles sonorencs que, avui en dia, tenen una població propera als 10.000 habitants.

Fotografia de Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1784), explorador i soldat balaguerenc. Governador de la Califòrnia i fundador de San Diego i Monterey (Alta Califòrnia).

Panoràmica actual de Sant Francesc, Alta Califòrnia, des del Golden Gate, ciutat fundada per Juníper Serra, membre de la Companyia de Voluntaris de Catalunya, el 1776.

Sonora és una terra de contrastos. S’hi pot veure des d’un paisatge absolutament desèrtic de dunes on no hi creixen ni tant sols les plantes xeròfiles fins a avets i frondosos boscos d'alzines i pins. Tot dependrà si ens trobem a l’àrida planura propera al mar o a les muntanyes de la Sierra Madre Occidental, que separa geogràficament els estats de Sonora i Chihuahua.

Paisatge desèrtic amb sahuaros, característic de l'oest de Sonora i d'Arizona.

Part alta de la cascada de Basaseachi (Chihuahua), al límit altitudinal de la Sierra Madre Occidental en aquest sector. Bassaseachic, en llengua raràmuri (la denominació primitiva abans que els espanyols la traduïssin per tarahumara), significa lloc de coiots o cascada.

Descens a la part inferior de la cascada de Basaseachi (Chihuahua), la segona més alta del país després de la de Piedra Volada però la més coneguda pel seu salt d'aigua permanent, amb 246m de caiguda lliure.

La pluja és escassa a excepció del sector més oriental (el més muntanyós). De fet, al nord-oest, aquesta és tant excepcional que l’activitat econòmica es paral·litza quan plou. Els observatoris d’aquesta zona enregistren menys de 20mm de precipitació anual, així com bona part del mur fronterer que separa aquest estat del seu veí gringo: Arizona.

Caiguda del mur de Berlín el 1989.

Estat del mur en construcció al llarg de la frontera entre els EUA i Mèxic (any 2009). La frontera occidental (Baja Califòria i Sonora) està gairebé tancada per un mur enmig del desert. El sector oriental (Chihuahua, Coahuila, Nuevo León i Tamaulipas) ja es troba en procés de segellat fronterer.

Frontera enmig del desert entre els estats de Sonora i Arizona, en un punt indeterminat. Any 2009.

La platja de Tijuana (Baja California), separada pel una tanca de la de San Diego (Alta Califòrnia). Any 2009.

Sonora és el segon estat en superfície de la república mexicana. Compta amb 185.000km2, 72 municipis i 2,5 milions d’habitants, un milió dels quals es concentra a la ciutat d’Hermosillo, la capital. Millor afrontar la depressió econòmica més profunda del darrer segle havent de mantenir 72 alcaldes i uns quants més regidors que no pas a 945 paràsits d’un país que, amb 31.000km2 de superficie, representa tant sols 1/6 part de la superficie de Sonora. M’estic referint a un país el nou nom del qual m’ha fet gràcia sentir-lo ja pronunciat a Mèxic per diversos lectors del bloc: l’oligarquia subsidiada de Catalunyistan.

El trencaclosques municipal dels càrrecs erectes mantinguts de Catalunya.

La dieta sonorenca no és excessivament variada i està basada en la carn de boví i porcí, així com en les tortillas sobaqueras, els burritos gegants, els tacos de barbacoa, llengua, cap i cervell, els camarones i poca cosa més. Malgrat que no deixen de consumir fruites i vegetals la seva dieta és especialment rica en proteïnes i hidrats de carboni. La llagosta es considera un menjar de luxe, com a molts llocs del món, mentre que els ostiones (ostres) es troben a l’abast de la majoria de butxaques. El quilo de calamar es paga a un preu irrisori mentre que els musclos, menjats per molt poca gent, es paguen a raó de 50 cèntims d'euro el quilo.

Foto d'una parada on preparen el callo amb xile i llimona, a Bahía Kino.

Els sonorencs no beuen sinó que pistean un tipus de cervesa molt aigualida. El mínim de llaunes que n’ha de beure un home sonorenc que ha quedat amb els amics per a pistear és de 15. És estrany trobar gent jove que begui tequila de manera habitual, entre d’altres coses perquè la seva elevada graduació alcohòlica impediria estar-ne bebent durant 4 o 5 hores seguides sense haver d’acabar a l’UVI d’algun hospital.

La cervesa Tecate és pisteada arreu de Sonora.

Les dones sonorenques són diferents de les catalanes. Es lliuren molt més en la relació amb els homes, són més directes (quelcom no gaire difícil, per altra banda) i no els fa res mostrar els seus sentiments en forma d’una relació passional.

Despistada noia sonorenca sorpresa per la càmera a Bahía Kino.

La principal diferència es troba en el fet que les mexicanes, malgrat que les hi ha que s’hagin destrossat la vida amb 3 fills als 25 anys sense cap mena de formació acadèmica, acostumen a saber què és el que volen abans d’arribar als 30, mentre que les intel·lectuals catalanes continuen patint una patològica crisi existencial a la recerca d’un príncep blau que s’acaba reencarnant en la figura del clàssic cabró.

Vista general de la part del cos que el cabró fa servir millor.

Com a mínim, la dona catalana té el detall de dur el rellotge biològic més endarrerit, encara que sigui a causa del seu estrés i angoixa personals. Els homes mexicans són més machitos i romàntics, tret d’una minoria d’impresentables possessius estomacadors, que els hi ha arreu del món. Però tornem a parlar de dones. A les mexicanes els agraden els homes que les estimin (això hauria de ser el més normal), que les tractin amb atenció, de forma exquisida i, a poder ser, que les mantinguin. La sensatesa de tal afirmació femenina denota un allunyament del concepte social del políticament correcte, dit d’una altra manera, del cinisme social del món occidental. La unió d’aquestes tres idees conforma el somni de la dona sonorenca, així com el del col·lectiu que signaria en primer lloc viure sense haver de treballar a l’empar econòmic de la seva parella: el de les feministes. Jo, com a home, sí que us puc dir que aquest seria un dels meus grans somnis. Si hi ha alguna dona interessada a mantenir un insubmís expert en macramé, papiroflèxia, arts marcials, massatges integrals, jocs malabars, esoterisme anal i cuina experimental que contacti amb mi. També sé fer petons, hehe.

Mèxic és un país d’aquells que el selecte club dels vividors del nord en diuen en vies de desenvolupament. És a dir, partint de la concepció ibèrica del concepte de riquesa, es tracta d’un estat on encara no està del tot definida d’una forma homogènia una classe dirigent xoriça i estafadora impune com la que es permet el luxe de somriure els seus vassalls a través dels mitjans d’incomunicació de la monarquia cocotera amnèsica d’Espanyistan.

El salari mitjà és d’uns 12000 pesos al mes (uns 650 euros), partint d'un canvi actualitzat de 18,5 pesos/euro, però els més nombrosos són els que es situen per sota d’aquesta quantitat. Per exemple, un mesero (cambrer) pot arribar a cobrar un salari mínim de 5000 pesos (270 euros) més propines. Els treballadors del sector serveis són molt educats amb els clients i els tracten amb un soprenent per a nosaltres “A sus órdenes. ¿En qué puedo ayudarle?”, en tot tipus de comerços i restaurants. A Catalunya els sous dels professionals del sector no passen, en molts casos, dels 800 euros, al marge de propines. De tota manera, això no ha de ser cap excusa per a justificar el tracte impersonal, sec i, ocasionalment, desagradable que reben els clients d’aquests tipus d’establiments i altres tipus de serveis a Catalunya. No es tracta, emperò, de culpar cap col·lectiu en particular sinó a una societat que sembla haver oblidat les formes més bàsiques d’educació en societat al mateix temps que es doctorava en postgraus i màsters de l’univers diversos per acabar cipotecant una dignitat inexistent.

Platillos mexicans.

El preu d'una comida corrida (menú) en un restaurant normal és de 50 pesos (2 euros amb 70 cèntims) i inclou tres plats, pa, beguda i postre. El preu dels habitatges varia segons les zones del país. La forma més senzilla d’habitatge és l’anomenat pie de casa, que té un preu aproximat de 300.000 pesos (uns 16.000 euros). El preu d’una casa normal de planta baixa oscil·la entre els 700.000 pesos i el milió de pesos (de 38.000 a 54.000 euros). Els departamentos (pisos) són encara més econòmics que les cases, tret dels de la capital federal, el DF, on se’n poden trobar d’obra nova en colonias (barris) cèntriques per 1,3 milions de pesos (70.000 euros).

La capital federal, amb més de 22 milions de persones, és el lloc més car de l'estat on viure. L’Iztaccíhuatl (5286m) i el Popocatepetl (5452m) al fons.

A Mèxic, on no ha esclatat cap bombolla immobiliària perquè els mexicans no l’han deixada existir, la construcció està passant un mal moment, no com a casa nostra, on aquesta està, literalment, morta. Tenint en compte que el salari mitjà a Catalunya és de 1200 euros i el més freqüent el de 1000 us pregunto: Considereu Catalunya un país desenvolupat o un país de protozous mentals als quals els agrada deixar-se prendre el pèl a canvi d’empassar-se gratuïtament el missatge institucional de l’ ”aquí no es viu com enlloc”, acompanyat d’un estètic i glamourós mantra turístic multiculti, giliprogre i pijiguai?

De la Barcelona Fashion Week, aquella que no ho pot dir en català perquè no és un llenguatge prou refinat per projectar Barcelona al món a través de fons d'inversió estrangers o desfilades internacionals d'homosexuals diversos, al selecte turisme de platja.

Comença la quarta temporada de Poble Insubmís. Ja us podeu calçar que això no ha estat res. Tant de bo que aquest espai segueixi creixent en nombre de lectors per tal de continuar despullant el màxim nombre de ments de xai possibles, començant per la d’un servidor, lleugerament socarrimada per tanta insolació. Aquesta és l’única via per no acabar trobant-se en pilotes. Que un llicenciat cobrés un sou mileurista realitzant una feina qualificada ha estat considerat fins ara, en l’era del milagro económico español (miracle per a les classes dirigents i estafa per a la resta), com a humiliant. A partir d’ara qui tingui feina i cobri 1000 euros, independentment de la seva formació, ja no serà un explotat sinó algú amb molta sort.

No aneu desecaminats: No sereu mileuristes sinó sotamileuristes.

Desconfieu del sistema perquè la partitocràcia no descansarà fins a veure-us a tots en boles o, a tot estirar, amb el vostre entrecuix cobert amb una fulla de parra anomenada subsidi de subsistència, del qual ja us en vaig parlar fa mesos i cada vegada tenim més a prop. Una mesura populista característica de règims totalitaris (malgrat que vinguin disfressats de dermocràtes) encaminada a dues coses fonamentals per als polítics:

1) Obligar els seus perceptors a fer inservibles cursos de formació per tal que desapareguin de les llistes oficials d’aturats (més típpex, senyors) en previsió d’unes dades reals d’aturats que arribaran a superar el 30% de la població activa.

2) Comprar vots a canvi ja no pas d’audis, trajos a mida ni viatges a la Polinèsia sinó de menjar, quelcom que ja s’ha provat com a molt eficient en els darrers 30 anys als latifundismes feudals andalús i extremeny, o al minifundisme caciquil gallec.

Que la pau i la força del sentit comú us acompanyin, germans. Seran necessaris per sobreviure en aquesta llarga travessa pel desert imposada pels inquisidors de l’analfabetisme social del segle XXI.

Infusions de brots verds

Comença a quedar cada vegada més lluny el primer article que vaig escriure a propòsit de la bombolla immobiliària que llavors encara s’imflava, cap allà al febrer del 2007 però crec oportú fer-ne esment per tal de mirar les coses amb una mica de perspectiva.

Ja sabeu que sóc molt reaci a anomenar amb la paraula “crisi” la situació que vivim des del pregó de la festa major d’Estafa des Catacrac, llegit per la pregonera Sra.Atroc el maig del 2007, una festa la traca de la qual ni tant sols ha començat a la monarquia cocotera d’Espanyistan. En el seu dia vaig manifestar la meva preferència a l’hora de considerar aquesta paraula que pràcticament ningú sap com definir com una tornada dolorosa a la realitat en la qual la societat hauria de fer l’esforç dificilíssim d’entendre que el seu somni (material) s’havia esfumat en un tres i no res producte de l’estafa financera global més important que ha tingut lloc al món des de l’adopció del sistema capitalista a mitjans del segle XVIII.

Com pot ser que d’això se n’adonés en el seu moment un simple menjador compulsiu de formatge i quatre més, mentre la majoria de la societat seguia mantenint un comportament totalment ludòpata? Què hauria de passar perquè els més incrèduls baixessin de la Lluna de Stanley Kubrick a la Terra? La resposta a aquesta pregunta és clara: LA CRISI, que picarà a la porta a partir de la tardor i de la qual només en coneixem les seves cheerleaders, una situació que continuarà generant aturats fins més enllà del 5 milions oficials (d’oficiosos en seran molts més), amb un total d’afiliats a la seguretat social de poc més de 8 milions d’esclaus contribuents mileuristes que, juntament amb 4 milions de funcionaris, patiran una pujada espectacular d’impostos alhora que hauran de creuar els dits per no deixar de cobrar una sola nòmina de l’empresa més morosa i insolvent del país en aquests moments: l’administració pública. Evidentment, aquest seria el pitjor escenari possible, però cal tenir-lo present perquè tots els esdeveniments que s’estan produïnt apunten a un camí, a dia d’avui, que pot anar en aquesta direcció.

Tingueu present que molts ajuntaments els ingressos dels quals fa dos anys encara es multiplicaven exponencialment a través d’ambiciosos projectes urbanístics fruit de la requalificació al millor postor de sòl suposadament no urbanitzable, ja fa mesos que no paguen ni tant sols les factures de la llum als preveïdors a través de les entitats del sistema financer més sòlid del món que fan la vista grossa (amb el únics, al ciutadà que no poc pagar se’l mengen) al mateix temps que l’Estat allarga l’agonia del seu càncer de morositat amb els diners que ja no té i que està generant un deute públic equivalent ja al 160% del PIB de l’Estat (de llarg, el més gran del món) deute equivalent a la riquesa expoliada a les generacions futures que viuran per sobreviure mentre entitats financeres i polítics s’erigeixen com als principals responsables d’aquesta estafa impune a la incrèdula i dòcil massa social que fa més de 15 anys que dura.

Abril de 2009. “Como parecer millonario sin tener un millón”. 397.000 euros per un adossat en una urbanització de Vallecas (Espanya).

Juliol de 2009. “Comprimimos los precios”. De 538.000 a 445.000 euros, pels mateixos adossats que continuen (i continuaran) sense vendre’s. Com que no els puc vendre i només fan que generar-me despeses, n’apujo el preu. És clar que sí, amb dos collons.

Només en queden quatre...quatre milions sense vendre. Només us dic això: L’hòstia que estan a punt de fotre’s Catalunya i Espanya serà recordada pels llibres d’Història en el futur.

La casta de delinqüents que governa el país, a través dels mitjans d’incomunicació de masses de pizza oficials del règim, ha posat de moda dos termes que m’imagino que l’únic que pretenen és enganyar-los a ells mateixos. El primer és l’expressió “brots verds”, aplicada des de fa un parell de mesos a unes dades de l’atur manipulades amb hectòlitres de típpex mentre la taxa de desocupació segueix in crescendo, aplicada també al xut injectat en el casino legal de l’especulació ludòpata legal més ferotge anomenat la borsa i a un sector de l’automoció dopat d’ajuts per tal que, en lloc de vendre x cotxes al mes ara en vengui x+1.

Les dades del 2009 no hi apareixen reflectides però només cal que allargueu les línies de color negre cap a la dreta.

Després tenim el terme de fusió empresarial aplicat a les entitats financeres, un mer eufemisme utilitzat pels qui, a més de delinqüents i estafadors, no tenen el valor de dir les coses pel seu nom, és a dir, admetre que el sistema financer més sòlid del món està a punt de rebentar. Us imagineu què passaria pocs pocs minuts després de reconèixer públicament el forat negre financer?

Però en fi, com que els partitòcrates són conscients que la gent els vota pensant-se que encara són els representants de la societat d’un sistema de govern democràtic tot això que tenen de guanyat.

El negoci bancari és ruïnós per naturalesa si tenim en compte que el diner tendeix a desaparèixer perquè forma part del sistema. Tot el capital creat pel sistema financer ha de ser tornat amb interessos quan els interessos no tenen cap mena de presència física perquè no han estat creats, per tant, no existeixen. Sense crèdit, per tant, sense deute, el negoci bancari entès com s’entén en els nostres dies no podria existir. Acollonant, oi? Els polítics han estat induïnt la societat civil a consumir compulsivament per tal de generar taxes de creixement anuals del PIB cada vegada més grans a través de campanyes publicitàries d’autèntic rentat de cervell social per tal d’impedir l’individu trobar cap mena d’explicació de la seva mateixa existència en un escenari social diferent d’aquesta merda venuda com el millor dels móns possible (el millor per a uns pocs, indubtablement).

En darrer terme, podem afirmar que l’escenari cap a on ens endinsem no és la conseqüència primigènia d’una crisi subprime, d’un viure per sobre de les possibilitats reals de la gent i d’una cobdícia humana extrema (que ho és), sinó el resultat d’un robatori premeditat i molt ben calculat perpetrat en diferents episodis des de l’11 de setembre del 2001 per les grans famílies de les finances mundials amb l’objectiu d’utilitzar el capital com a instrument de control social i de cadascun dels seus individus.

A falta de tema, segueixen distraient el personal amb el repetitiu tema de les pàtries. Pel poble com si us voleu fer un físting amb el pal patri.

Aquesta és la professió de les organitzacions de la camorra analfabeta escolar que concorre cada 4 anys a unes eleccions desnaturalitzades d’antuvi: Treballar al servei no pas del poble sinó dels qui tenen el veritable poder al món, que són els principals avaladors de la creació d’un govern mundial únic, d’un nou ordre mundial, en definitiva.

Si us avorriu podeu fer alguna cosa útil i encendre la tele (cremar-la, vull dir) o seguir buscant en Bin Laden, a veure si el trobeu perdut en algun canal. I si el que voleu és alguna prova que us informi una mica sobre la manera com comença a afectar el que encara no ha arribat en la societat currant, només cal que observeu què succeeix a qualsevol hora amb els contenidors de la brossa més propers a casa vostra encara que, ben mirat, els del “sólo quedan cuatro” també hauran de canviar la seva dieta mediterrània per alguna altra de més rica en minerals...

Creus que és casualitat?

Cas nº1: La divisa dels EUA en un moment d'alentiment en el creixement de l'economia del país nord-americà després de la crisi tecnològica del canvi de mil·leni.

El World Trade Centre de Nova York a finals d'estiu del 2001.

Cas nº2: L'euro com a divisa en un moment en el qual la croada mediàtica contra el terror necessita del màxim suport social per al manteniment de campanyes militars en països recentment envaïts.

La xarxa ferroviària de rodalies de Madrid poc després de Carnestoltes. Primavera del 2004.

Cas nº3: La lluira esterlina com a divisa en un moment en el qual es fa necessària una operació encoberta dels serveis secrets de les dermocràcies occidentals per tal de continuar amb el lema populista de la "Guerra contra el terrorisme".

Interior d'un túnel al metro londinenc a l'alçada de King's Cross a finals de la primavera del 2005.

Si encara no saps on vull anar a parar fes un cop d'ull a la següent imatge i mira de respondre la pregunta formulada més avall:

Creus que és casualitat?