Proximitat i llunyania

Si féssim una enquesta i preguntéssim als seus destinataris d’on es senten les seves respostes de ben segur que serien d’allò més variades. En un món tant globalitzat per la relativa facilitat amb què podem conèixer societats llunyanes la resposta a aquesta pregunta no hauria de tenir, aparentment, gaire transcendència. De vegades, les persones deixen la seva terra per anar a estudiar a fora, per treballar-hi o, simplement, per començar una nova vida, cansades d’una monotonia de sobres coneguda, fruit de la desesperació de qui somia en quelcom més que en sobreviure o, també, motivades per la necessitat d’un canvi. Se’n van lluny, amb la il·lusió de trencar amb el passat més recent i començar una nova etapa lluny de casa. És comprensible, doncs tots tenim o hauríem de tenir el dret de poder viure una vida més plena on ens plagués sense haver de viatjar amagats en el tren d’aterratge d’un avió, en la coberta d’una pastera o haver de mostrar un passaport a cada moment. Els que hem viscut a l’estranger sabem però que, per molt positiva que sigui la integració en la societat d’acollida, mai acabem de sentir-nos complemament d’un lloc del qual ens manquen els nostres referents més importants, no pas perquè els ciutadans de la terra d’acollida ens facin sentir estranys (que, de vegades, passa) sinó perquè hem assimilat uns lligams emocionals molt forts respecte al que són les nostres arrels. És llavors quan, en la distància, malgrat no haver de condicionar la nostra existència a la pertinença a un determinat lloc, percebem la necessitat de sentir a prop la gent que de veritat ens importa, aquella que hem deixat enrere en el nostre viatge i amb qui hem establert els vincles més estrets.

Un dels camps més sensibles de la nostra vida és el de les relacions que establim amb els altres, sobretot amb les persones que realment ens importen, ja sigui perquè haguem crescut amb elles des de petits o perquè les haguem anat coneixent de més grans. Aquestes relacions acostumen a ser molt gratificants encara que no estan lliures d’incomprensió, friccions i, fins i tot, conflictes que cadascú gestiona segons la seva rutina de conducta interpersonal. Els valors de l’amistat i l’afecte són profundament desitjats en les relacions interpersonals però esdevenen, alhora, molt fràgils en el temps que ens ha tocat viure. És per això que mereixen que els dediquem esforç i perseverança per tal que aquests no només es mantinguin sinó que millorin al llarg dels anys. Amb una mica de paciència, esforç i humilitat es pot aconseguir, i prou que val la pena. Em considero poc capaç d’explicar què és la felicitat partint de la premisa que crec que aquesta és una de les preguntes més difícils de respondre pels humans que existeixen, però estic prou segur com per afirmar que aquesta no cal buscar-la fora sinó tant sols aprenent a mirar endins i reconeixent-la, encara que això pugui sonar a dogma de fe, hehe. És llavors quan ens adonarem que allò que volem es troba més a prop del que ens pensem.