Creativitat en captivitat

Quines són les bases sobre les quals es sosté el sistema educatiu actual? On radica part de l'anomenat "fracàs escolar"? Jo m’inclino a pensar que el virus del fracàs educatiu es troba en la societat en sí mateixa, a la qual el model de producció econòmic vigent (el sorgit, en essència, amb la Revolució Industrial fa més de 2 segles) va aconseguir inocular el virus del consumisme material en detriment del món de les arts i la creativitat per la seva insignificant aportació primer en els sistemes de producció i, posteriorment, en la societat de consum.

Aquest article gira entorn d’una conferència magistral que l’expert en el desenvolupament de la creativitat Ken Robinson (Liverpool, 1950) va fer durant unes jornades sobre educació celebrades a la ciutat californiana de Monterey el febrer del 2006. El que llegireu és, en gran mesura, un resum de les idees aportades per Robinson durant la seva intervenció.

Els nanos no tenen por a equivocar-se. Ara bé, això no vol dir que estar equivocat sigui el mateix que ser creatiu. Però el que sí sabem és que si no estem disposats a equivocar-nos mai no arribarem a esdevenir res original. Quan arriben a adults, la major part dels nanos han perdut aquesta capacitat i esdevenen persones amb por a equivocar-se. Això es veu molt clarament en els sistemes d’educació, on les errades són vistes com a elements negatius que cal evitar que succeeixin. Com a resultat de tot plegat acabem educant els nens allunyant-los de les seves capacitats creatives, que les tenen. El problema és continuar sent uns artistes mentre creixem perquè som educats fora de la creativitat.

Cada sistema educatiu del món té la mateixa jerarquia temàtica. Al capdamunt es troben les matemàtiques i les llengües. A continuació, les humanitats, mentre que a la part inferior es troben les arts. Fins i tot hi ha una jerarquia amb les arts: la plàstica i la música tenen, normalment, una consideració superior respecte al teatre i la dansa. No existeix un sol sistema educatiu al món que ensenyi a ballar els nens cada dia com es fa amb les matemàtiques. Perquè no es pot equilibrar la dansa a les matemàtiques en importància? A mesura que els nanos creixen a aquests se’ls educa progressivament de cintura cap amunt, ens centrem en els seus caps i gairebé sempre en tant sols un dels dos hemisferis. Si fóssim extraterrestres i féssim un com d’ull a l’educació veuríem que el propòsit de l’educació pública sembla ser produir professors universitaris. Aquesta és la gent que arriba més amunt quan són un col·lectiu com qualsevol altre.

El nostre sistema educatiu es basa en la idea de la capacitat acadèmica. Això s'explica perquè tots els sistemes educatius creats al voltant del món neixen d’una realitat anterior al s.XIX, en la qual no existia l’educació pública. Aquests sistemes educatius van ser creats per satisfer les necessitats de la industrialització. Així, la jerarquia es basa en dues idees principals:

• La majoria de temes útils per al treball es troben al cervell. D’aquesta manera vam ser allunyats a l’escola de tot allò que ens agradava amb l’argument que mai no aconseguiríem una feina ballant o tocant la flauta.

• La capacitat acadèmica, el que realment ha arribat a dominar el nostre punt de vista sobre la intel·ligència perquè les universitats van dissenyar el sistema a la seva imatge. Mirat amb perspectiva, tot el sistema educatiu és un llarg procés d’accés a la universitat. Això ha comportat que moltes persones amb un gran talent artístic, persones creatives, pensessin que no servien perquè totes aquelles coses en les quals destacaven a l’escola no eren prou valorades.

Robinson remarca que no podem permetre’ns el luxe de continuar per aquest camí. Abans del 2050, segons l’UNESCO, es graduaran arreu del món més persones de les que s’han graduat al llarg de la Història de la Humanitat. La combinació de la tecnologia, les transformacions en l’organització del treball i l’explosió demogràfica estan fent que els títols únics cada vegada valguin menys i això serà encara més evident en el futur. De fet, des de ja fa una dècada, tenir un títol superior no comporta accedir automàticament a un lloc de treball. Curiosament aquest fet ha concidit temporalment amb el que els experts en res d'aquest país han considerat el miracle econòmic més important de la història contemporània ibèrica. Ara, els nanos amb títol només serveixen per a quedar-se a casa jugant amb els videojocs perquè encara no han cursat el màster que abans no era necessari. Això és el que Robinson anomena la inflació acadèmica, que està produïnt canvis en l’estructura educativa. En aquest sentit, és necessari que siguem capaços de repensar radicalment la nostra visió d’una intel·ligència de la qual en sabem algunes coses:

• És diversa : Pensem el món en totes les maneres en què experimentem: pensem visualment a través dels sons. També pensem en termes abstractes, en moviment.

• És dinàmica : Si ens fixem en les interaccions del cervell veurem que la intel·ligència és interactiva. El cervell no està dividit en compartiments. La creativitat la majoria de les vegades s’assoleix mitjançant la interacció de diferents formes disciplinàries de veure les coses.

• És distintiva.

Ken Robinson conclou que l’única esperança per al futur consisteix en adoptar una nova concepció de l’ecologia humana, aquella en la qual es comenci a reconstituir la nostra concepció de la riquesa de la capacitat humana. Considera que el nostre sistema educatiu ha minat la nostra ment de la mateixa manera com extraiem el mineral de la terra i ens avisa que això ja no ens servirà per al futur. Defensa la necessitat de repensar els principis fonamentals en què estan essent educats milions de nens així com la potenciació i el savi ús de la imaginació.

Coincideixo fil per randa amb Ken Robinson en el sentit que els adults hem de ser capaços de veure la nostra capacitat creativa per la riquesa que aquesta representa i veure els nens per l’esperança que signifiquen. La nostra tasca és educar la totalitat del seu ésser per a què puguin afrontar aquest futur i fer-ne quelcom de bo amb ell, un futur que, malgrat que nosaltres no el veiem, ells sí que el veuran.