Cronos

Hi ha temes dels quals no és gens fàcil parlar, més quan la nostra capacitat de comprensió al respecte se’ns escapa de les mans. Un d’aquests temes incòmodes és el temps, que ha preocupat des de sempre la Humanitat per la seva incertesa, la seva volatilitat i la seva fugidesa. El temps que ens fa esser conscients del nostre pas fugaç per un món que tant sols veurem una vegada amb els nostres ulls però que ens haurà fet sentir vius durant la nostra existència, vius en el sentit més ampli i integrants d’un interrogant captivador anomenat ésser humà, capaç del pitjor i, alhora, del millor que som capaços d’imaginar.

Independentment que el nostre model de societat ens hagi volgut convertir o no en esclaus del rellotge hi ha un factor que determina que cadascun de nosaltres donem al temps un valor metafísic: El pas de la nostra vida a través d’una sèrie d’etapes que, contràriament al que ens volen fer creure, no venen marcades ni estan escrites sinó que les fem nosaltres.

La vida en si mateixa és el nostre únic tresor, però un tresor de valor incalculable. Diuen que el temps és or quan és molt més que això perquè, tot i que disposant de temps poguéssim arribar a comprar tot l’or del món no seríem mai capaços de comprar temps per més rics que fóssim. Malgrat que no visquem obsessionats pel pas del temps resulta ineludible que ens vingui a la memòria, per exemple, quan vam anar al cinema amb els amics per primera vegada, com va ser el nostre primer petó o quan vam haver de debatre’ns entre la vida i la mort en un fred llit d’hospital.


De vegades, tendim a jutjar injustament el temps tot considerant-lo el responsable d’un record voluntàriament inesborrable de la nostra memòria o, en el sentit contrari, culpant-lo d’un estat d’ànim negatiu que ens preocupa. El pas del temps és tant sols un concepte cultural i no li hem de donar més importància de la que té sempre i quan siguem capaços de preguntar-nos fins a quin punt aquest és responsable dels nostres actes o de l’atzar de la vida que som incapaços de controlar.


La nostra personalitat es va formant a llarg dels anys. Hi ha una personalitat que la podríem anomenar biològica, que és aquella que s’acaba de configurar al final de l’adolescència o al començament de l’edat legalment adulta. Al darrera d’aquesta, però, hi ha una altra que l’anem construïnt, modificant, refent, al llarg de la nostra vida. Es tracta de l’experiència associada al bagatge de les relacions que anem establint amb els altres. La nostra naturalesa comunicativa i afectiva fa que tendim a mostrar-nos als altres tal com som, a oferir-nos sense condicions essent conscients tant de tot allò de positiu que podem aportar als altres com de les nostres mateixes mancances, que en tenim. La nostra incapacitat per controlar en la seva totalitat les emocions que compartim amb els altres provoca que, de vegades, la resposta que esperem no sigui la que nosaltres desitjaríem, ja sigui perquè algú ens decebi profundament o perquè siguem nosaltres mateixos els qui manifestem ambigüitat a l’hora de gestionar situacions que són més sencilles de resoldre del que, aparentment, semblen.


És en aquests casos en els quals no s’ha produït una situació comunicativa plena i clara quan l’interrogant del dubte es fa present. El temps potser no és a les nostres mans, però permete’m que t’ho pregunti:

És temps el que necessites?